“Vine, rei!”

A l’entrada de l’hospital, em dirigeixo a una joveneta amb bata blanca que hi ha a l’entrada: –“Disculpi, que em sabria dir on...?” La seva companya –tan jove com ella– em crida per prendre’m la temperatura i vessar-me gel hidroalcohòlic a les mans. –“Vine cap aquí, rei!” No deu tenir més de vint anys. En tinc, doncs, més de tres vegades més que ella, però el cas és que... vine cap aquí, rei. No ens coneixem de res, però... vine cap aquí, rei. Sense enyorar ni enaltir les formes victorianes, Chesterton deplorava les confiances excessives entre saludats i coneguts. Segons ell, només haurien de donar-se entre els amics i, encara, íntims. Per què? Perquè aquesta camaraderia fora de lloc indica un “gran desconeixement del món, especialment, del món civilitzat. Manifesta una malaptesa en les arts de la civilització”. El fet, deia, que mantinguessis la distància quan no hi havia un grau d’amistat molt elevat “eliminava l’avorriment i evitava que es perdessin uns matisos del que és apropiat i inapropiat, que són els que donen color a la vida”. Per a ell, no respectar per sistema aquestes normes convencionals s’havia convertit en una convenció com qualsevol altra i, endemés, enormement empobridora. “La vida resulta molt més interessant i rica quan hi ha iniciatives individuals, favors especials i títols diversos per a les diverses relacions de la vida.” En ple segle XXI, entenc aquests títols, no pas com un encarcarament d’aristòcrates, sinó com el tractament democràtic de vós o de vostè per raons d’edat (o de respecte a determinades professions, com són ara les sanitàries).

Espero que quan, vell, caduc i espatllat, em vingui a atendre una metgessa o una infermera a l’habitació, sigui algú a qui li agradi Chesterton. Si no, ja m’ho veig a venir. Es dirigirà a mi dient-me rei (o carinyo...) i, tot seguit, em començarà a donar instruccions amb aquella cantarella humiliant, amb aquells diminutius patètics, amb aquella manca de consideració a tota una vida viscuda i tractant-me com si fos un nen mancat d’enteniment. I el cas és que ja no tindré força ni marge de maniobra per ventar-li una plantofada i deixar-li anar un “faci el favor de comportar-se!”. Hauré d’aguantar que el barbamec continuï creient que la manca d’urbanitat i la falsa humanitat és el que mola...