Opinió

opinió

Comuniquem bé quan parlem en públic?

Ens passem la vida parlant. Amb la família, els amics i els companys de feina. I ho fem de manera presencial, a través del telèfon o de videotrucades. Parlar en públic no és una missió fàcil. El 80% de les persones asseguren que ho passen malament. Aquí us deixo alguns consells molt pràctics per parlar sense por i amb eficàcia.

Tots els discursos s’han d’estructurar. En tres o quatre apartats. Estructurar un discurs té un gran avantatge: tu no perds el fil argumental i el públic, tampoc. Si has de descriure la teva empresa, amb tres apartats n’hi ha prou. Per exemple: la història, els productes i els projectes de futur. Si has d’explicar la teva vida, escull també tres apartats. Jo proposo infantesa, professió i aficions. No tinguis mai la temptació d’estructurar la teva xerrada en 35 apartats. Seria insuportable.

Un altre consell. Els discursos s’han de preparar i assajar. És qüestió d’agafar paper i llapis uns dies abans. I anotar les idees que vols transmetre, les anècdotes que vols compartir i les fotos que vols projectar. Has de redactar un guió (en diem “escaleta”). I no t’oblidis d’assajar el discurs un parell de vegades amb la roba que portaràs el dia D (assajar en pijama és un error). I res de fer-ho davant d’un mirall. Si vols veure’t, grava’t amb el mòbil.

Un altre aspecte important. Quan parlem en públic hem d’introduir cops d’efecte. És a dir, sorpreses que ningú no espera. Per exemple: un vídeo, una cançó, repartir documentació, ensenyar un objecte o fins i tot deixar tastar uns bombons (com fa una amiga meva). Últimament s’ha posat de moda explicar anècdotes (la tècnica storytelling). Em sembla bé, però procureu que les anècdotes siguin emotives. Si la xerrada és virtual també podem utilitzar cops d’efecte (fotos, diapositives o enquestes). El meu cop d’efecte favorit és provocar la participació del públic. Hi ha moltes maneres d’aconseguir-ho. Podem llançar una pregunta: “què és per a vosaltres la felicitat?” o “quina és la vostra pel·lícula favorita?”. Preguntes que siguin fàcils de contestar. No pregunteu sobre els filòsofs presocràtics perquè us podríeu trobar un silenci general. En els meus cursos de comunicació m’agrada demanar al públic que es defineixi en una sola paraula. És un exercici que funciona.

Si abans de sortir a l’escenari tens un atac de nervis, respira profundament (el millor lloc és el lavabo), mulla’t el clatell i beu mig got d’aigua. Queda descartat el gintònic.

I un últim consell. El final del discurs ha de ser impactant (en diem “minut d’or”). Hem d’aconseguir que el públic aplaudeixi amb força. Aquest minut final serveix per recordar la idea o idees més importants del nostre parlament. També podem acabar amb una foto, llegint un fragment d’un llibre o convidant a una copa de cava (això no falla mai). Intentem que el final sigui tan inoblidable com el d’una bona pel·lícula. Qui no recorda l’última escena d’El planeta dels simis (quan Charlton Heston descobreix l’estàtua de la llibertat) o de Django desencadenat (amb la venjança de l’esclau contra els seus explotadors). I, ja que parlem de finals, jo m’acomiado amb la meva expressió favorita: “Moltes gràcies per la vostra atenció.”



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)

Compra un passi per només 1€ al dia