Història d’un edifici

Fa dies que he estat pensant com podria enfocar aquestes reflexions meves, personals, independents de qualsevol pressió mediàtica, íntimes, totes elles, reflexions que són conseqüència de la meva experiència vital i de la meva formació, de les meves circumstàncies familiars, de les meves lectures i, el més important, de la meva llibertat.

L’objecte d’anàlisi que les motiva s’ha posat de manifest als diferents mitjans de comunicació i, en el terreny polític, s’ha debatut al Parlament de Catalunya, sobre aquesta qüestió s’han definit els partits polítics i el govern d’Espanya a través del ministre de l’Interior, senyor Fernando Grande Marlaska, que també s’hi ha pronunciat.

Començaré dient que soc fill d’un pare repressor de les llibertats durant el franquisme, Julián Gil Mesas, membre de la Brigada Político Social de Barcelona, que va arribar a ser comissari en cap d’aquesta, net d’un exiliat republicà, José Márquez, membre del Partit Comunista d’Espanya, el meu avi matern, al qual mai vaig arribar a conèixer, mort a Clermont Ferrand. He estat funcionari del Ministeri de l’Interior durant 16 anys, inspector en cap de la policia local de Sant Adrià de Besòs durant més de vint anys i he compatibilitzat la meva activitat principal amb la de professor universitari associat de dret constitucional, a la Universitat Autònoma de Barcelona, fins a la meva recent jubilació. He viatjat diverses vegades a l’ex República Soviètica de Geòrgia, per qüestions universitàries, les mateixes que em van portar a Ciudad Juárez ( Mèxic), a Bolonya (Itàlia) o a Cuba, soc un home a qui demanar perdó o estrènyer la mà no li fa tremolar el pols, “jo soc jo i les meves circumstancies”; com diria José Ortega y Gasset, jo no vaig triar la meva família, però sí les meves conviccions democràtiques.

Formulo aquestes consideracions perquè entenc que són molt importants per apropar-se a l’objecte d’aquesta reflexió, que és si l’actual emplaçament de la Prefectura Superior de Policia de Catalunya ha de ser mantingut o no. És un tema de debat molt important, perquè no ens estem plantejant una simple qüestió d’operativitat d’un edifici policial, aquesta ja es va plantejar en els primers anys de la dècada dels 80, quan es va elaborar un projecte per ser traslladada en considerar que en el seu emplaçament no es donaven les condicions de seguretat i operativitat de què ha de disposar un edifici d’aquesta naturalesa. Les raons són molt més profundes, ja que aquest edifici policial representa molt més que ser la capçalera de la policia de l’Estat a Catalunya, aquest edifici simbolitza la repressió policial exercida durant el franquisme sobre aquells ciutadans i ciutadanes que van lluitar per la recuperació de les llibertats, una repressió iniciada per Pedro Polo i continuada per Eduardo Quintela, els germans Vicente i Antonio Creix i ja, en l’última etapa de la dictadura, pel meu pare, Julián Gil Mesas.

En aquest edifici van ser maltractats, entre molts i moltes ciutadans i ciutadanes, Gregorio López Raimundo i Jordi Pujol i Soley; en conseqüència, i malgrat que el senyor ministre de l’Interior, Fernando Grande Marlaska, manifesti que aquest edifici avui realitza unes funcions dins dels paràmetres democràtics, el seu passat pesa molt més que el seu present i és evident que per a una part molt important de la ciutadania les funcions d’aquest edifici, avui, haurien de ser unes altres de les que es presten en l’actualitat. El que considero oportú és que una comissió tècnica pogués establir les finalitats a les quals hauria de servir aquest edifici dins de la molt necessària i lenta, fins ara, recuperació de la nostra memòria històrica.

No voldria acabar les meves reflexions sense fer referència al fet que les funcions que s’exerceixen, avui, en aquest edifici, en paraules del senyor ministre de l’Interior, s’adeqüen als paràmetres democràtics, per això no entenc per què es respon negativament a la sol·licitud formulada pel periodista senyor Jordi Panyella, de visitar aquestes dependències policials: la transparència i la rendició de comptes són principis nuclears dels poders públics en un sistema democràtic.