Cap enveja de Madrid

Encara que vingui d’un intocable com Gerard Piqué, amb carta blanca per a les gracietes, l’enveja, com la venjança, no és mai sana. El que no vol dir que tots plegats no ens envegem i no ens vengem més sovint del que tocaria. Però de sana, res. L’enveja sempre té una punta de mala llet i la venjança, dues. En clau política (Piqué té moltes claus polítiques) puc entendre la gracieta de l’enveja sana que li provoca Madrid, i això que diu que Madrid està a un altre nivell i que a Barcelona li costa una mica més. Però no se l’hauria d’haver permès per molt que se senti alineat amb l’orgia anti Colau, ni per molt que els hagi de fer la pilota per aquest tennis que els organitza. No sé si és de naixement, i quasi segur que és d’extracció pagesa, però sento que tinc una cosa aquí dins que m’impedeix, des de Barcelona, tenir cap enveja a Madrid. De natural. La mateixa cosa que m’impedeix, des de Girona, tenir cap enveja a Barcelona. La mateixa cosa que m’impedeix, des de Bescanó, tenir cap enveja a Girona. I la mateixa cosa, en definitiva, que m’impedeix, des de Vilanna, tenir cap enveja a Bescanó. Què voleu que us digui! Dec ser més d’Els Pets perquè de tant en tant m’esborrono com a ells els esborrona Tarragona i de tant en tant pateixo, com a ells els fa patir Constantí. Però si pateixo i m’esborrono és per Barcelona, Girona, Bescanó o Vilanna, les terres que visc. Mai per Madrid. Digueu-me simple. Cap enveja de Madrid.