opinió
Teresa Cabré
Afrontar els problemes per poder-los resoldre
El primer pas per capgirar una situació difícil és posar-la sobre la taula i encetar un debat rigorós per cercar i consensuar solucions; després, es pot passar a l’acció. Pel que fa al català, la publicació recent de diversos informes i dades oficials sobre els usos suposen un pas endavant per evidenciar una problemàtica que ve de lluny. I aquesta és la novetat que ha esdevingut notícia: banderes desplegades i no amagar una realitat preocupant. Sense transparència i valentia dels poders públics i sense pressió i compromís de la societat civil no és possible revertir l’estat actual de la llengua.
La regressió en els usos del català i els informes sobre la situació de la llengua en el sistema educatiu difosos en les darreres setmanes no són un fet recent. Simplement han sortit a la llum i han merescut l’atenció dels mitjans de comunicació. Però la preocupació havia estat expressada en els darrers anys per diversos col·lectius socials i acadèmics. Fa temps que coneixíem aquesta situació.
Certament, la situació no és irreversible, però som en una cruïlla complexa. A més a més, quan un problema s’arrossega sense abordar-lo té conseqüències i demana decisions i accions rotundes per fer-li front. En el context actual, estem obligats a actuar amb intel·ligència i determinació.
Dimensions diverses
El govern i la societat catalana han d’abordar una qüestió que abraça diversos aspectes. En primer lloc, té una dimensió social i demogràfica. La fotografia de la societat dels anys vuitanta del segle XX és molt diferent de l’actual. Fruit de les onades migratòries dels darrers anys, a Catalunya actualment es parlen unes tres-centes llengües. Al món se’n parlen entre cinc mil i sis mil, moltes d’elles amenaçades. La pregunta que hem de fer-nos és com integrar en la comunitat catalanoparlant una part significativa de la població del país que té una llengua d’origen i d’identificació que no és el català. El foment dels usos del català no es pot fer com en els anys vuitanta, que, en aquell moment, Norma inclosa, va ser un encert.
En segon lloc, té una dimensió educativa. Els mestres són un agent clau per revertir la situació. Es troben davant una realitat diversa i complexa que han d’afrontar sense les eines i els recursos suficients per fer-ho. Per exemple, en moltes escoles, les aules d’acollida no tenen el protagonisme que demana la situació social.
En tercer lloc, hi ha una dimensió psicosocial. Canviar de llengua si no ens responen en català, en determinats contextos, no és una manca de respecte. Ben al contrari. Però canviar els comportaments i les rutines cognitives no és fàcil i demana temps. I, finalment i no menys important, internet i l’eclosió de les xarxes socials han canviat els hàbits de consum cultural de joves i adolescents. El futur del català passa, en bona part, per la presència que tingui a l’ecosistema digital.
El problema s’ha posat sobre la taula, sense embuts. Això és una bona notícia. Remuntar la situació demana una aliança entre els poders públics i el conjunt de l’estructura educativa: des dels ensenyants i les associacions d’acollida familiar fins al ric teixit associatiu i acadèmic del país. Si volem fer un pas endavant, hem d’aplegar esforços i, entre tots, agafar el bou per les banyes.