Justícia de cita prèvia

Per anunciada i esperada que fos, la victòria de Valtònyc no és pela amb deu encara que ens agafi destrempats. Com a pela amb deu la voldran fer passar els monàrquics, a qui els arriba en el pitjor moment. Però ahir Valtònyc no carregava només contra els llepons del reialme. Està massa susceptible, el raper? No ho estaríem si haguéssim passat el seu calvari de quatre anys? No ha estat mai un sant honrat a totes les esglésies. La conya que ahir li feia el seu advocat, que deia que ara ja només li falta saber cantar, se l’ha permesa abans tota l’opinió publicada, de dreta i d’esquerra. Sorprenia sentir com a les primeres de canvi renyava Òmnium i els comminava a ser més actius. “Totes aquestes felicitacions són una merda si es queden en felicitacions.” “El que ha de fer Òmnium és mobilitzar-se i fer qualque cosa per la llibertat d’expressió i deixar de fer campanyes de màrqueting i tweets.” “Els necessitam i estan molt apagats. Els he necessitat molt i penso que no hi han estat. Menys tweets i més ser a la lluita de veritat.” Era una innocentada del cantant? No en tenia la traça. No seré jo qui limiti ni un gram la llibertat d’expressió, però ahir no era el moment per llançar els plats al cap que va llançar. Tant costa assaborir junts els èxits? Em quedo, a més de la gran victòria de la llibertat d’expressió, amb aquesta justícia europea de cita prèvia, que et diu quin dia tindràs la sentència i que te la dona a tu abans que a ningú.