Opinió

Tribuna

Una reflexió terminal?

“Alguns poden pensar que les democràcies són una arquitectura sòlida i inamovible. No em faig partícip d’una tal ingenuïtat

En el moment d’escriure aquestes línies, confesso la meva preocupació per l’acumulació d’esdeveniments negatius i que, tot partint dels clàssics grecs i llatins, he buscat inquiet una reflexió de mal averany de dos acadèmics nord-americans: Steven Levitsky i David Zirlat. No pretenc anticipar conclusions, però sí que m’avinc amb la seva tesi. El seu assaig porta com a títol Com moren les democràcies. Lluny de fer una crítica precipitada del seu llibre, ja que tot just acabo de començar la lectura, sí que em motiva una reflexió.

Alguns poden pensar que les democràcies són una arquitectura sòlida i inamovible. No em faig partícip d’una tal ingenuïtat, ja que no hi ha res humà que sigui inamovible, i l’error és molt humà, com diria Ciceró. Si durant la primera meitat del segle XX, va ser una perversió de sistemes i de forces, no sembla menys vist que en la segona meitat, el món es transformaria amb la guerra freda, amb la brutal imposició del sistema soviètic, fill d’una alteració del marxisme, aplicat segons el profeta Lenin. El 1989 l’URSS va implosionar, després de les aberrants ingerències sociopolítiques d’un criminal dement com Stalin: 90 milions de morts, segons el contrapunt de diverses universitats des de l’àmbit soviètic: El libro negro del comunismo. Darrere d’aquesta apocalipsi, que va deixar disminuït fins i tot el mateix Adolf Hitler, la implosió amb la caiguda del mur de Berlín portaria a una fatal conclusió el més que optimista politòleg Francis Fukuyama. El final de la història, es titulava el seu assaig, que pronosticava el triomf pòstum del capitalisme lliberal. Jo em vaig discutir amb ell a ciutat de Mèxic, amb motiu d’un congrés d’empresaris, tot advocant en favor de les seves tesis.

Res més equivocat. No estem avui en la fase crítica d’un capitalisme global, que ens ha conduït a una hiperinflació, a la decadència, i al risc d’enfonsar les democràcies lliberals? La teoria dels cicles històrics de Hegel sembla que ara és la resposta. Estem en l’antítesi o en la síntesi? Aquesta seria la dramàtica disjuntiva a Fukuyama. Anem a veure els fets: 1) La globalització oportunament triomfant ens ha conduït a una aporia: el comunisme xinès arrasa el capitalisme lliberal, del qual s’està nodrint. Occident li ha transferit gratuïtament les seves tecnologies, i la Xina maoista s’ha convertit en el quasimonopoli de la producció industrial, a partir d’un sistema de valors polítics de concentració comunista. 2) Els pretesos globalitzadors que proposen la llibertat –només als mercats– també apliquen la censura de l’opinió pública i els límits d’aquesta, a través de la reprovació. Les xarxes socials es nodreixen de la postveritat (basant-se en la mentida com a norma), i el relativisme moral sorgeix com un estàndard de la tasca política. A Espanya tenim el millor exemple: Pedro Sánchez i el seu govern compartit amb els comunistes de Podemos.

3) El sistema de valors sobre el qual s’establirien les democràcies, després de la II Guerra Mundial, amenaça ruïna. La mentida, com a instrument legal, perverteix les garanties de la correcta funció de la representativitat i, per tant, de la real participació dels ciutadans. “La democràcia –assevera Montesquieu– s’ha de protegir de dos excessos: de l’esperit de desigualtat que la condueix a l’aristocràcia, i de l’esperit d’igualtat extrema, que la canalitza cap al despotisme.” 4) Les conseqüències són clares: Putin va aconseguir el poder en nom de la democràcia falsejada electoral, i en 22 anys ha arribat a una megalomania hegemònica que amenaça Occident. Deu ser veritat que va pervertir, amb les seves gestes intervencionistes i desinformacions a les xarxes, l’elecció de Donald Trump? No és despòtic la seva agressió a Ucraïna? Hitler no va arribar al poder per via democràtica? Ergo, pot ser aquest sistema una garantia de la correcta legitimitat del vot? Al votant se’l menteix i al vot se l’enganya. Com a mostra, tenim el procedir farsant de Pedro Sánchez.

5) Finalment, la víctima no és tan sols el vot i la seva idoneïtat, sinó la ment dels ciutadans i el coeficient de descrèdit del sistema. La crisi o crack del 29 va conduir el món a la II Guerra Mundial. Els abusos del relativisme moral comporten la frustració, la ruïna de les classes mitjanes i la hiperinflació a través de les oligarquies mafioses dels mercats, i del xantatge de l’energia. Justament el que Ronald Reagan advertia a Occident, arran del gasoducte russo-alemany en la dècada dels anys vuitanta de la passada centúria. Ningú a Europa va voler escoltar els avisos en aquells anys. I ara se’n veuen les conseqüències. La sentència novament ens la presenta Charles Louis de Secondat, baró de Montesquieu: “La descomposició de tot govern comença per la decadència dels principis sobre els quals va ser fundat.” És inevitable la reflexió: on resten les elits correctores d’aquests disbarats?



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.