Opinió

De set en set

Un món millor

Serà la culminació d’una preciosa reparació si, com va anunciar el director del MNAC, l’exposició antològica de Mey Rahola acaba viatjant l’any que ve a Lió, la ciutat on va exiliar-se després de la Guerra Civil aquesta fotògrafa de qui durant anys no hem sabut res i que va concebre, amb les seves imatges, un món millor, on encara es respectés el poder regenerador de la felicitat enfront del sacrifici extenuant pregonat des de l’altar o la cadena de muntatge. Potser qualsevol fotografia ja comporta una possibilitat de redempció, si allò que enquadra i aïlla és l’únic que mereix ser vist, siguin uns exercicis gimnàstics a la platja, uns pastors conversant al marge del camí o unes dones fent cua per recollir el seu rosegó de pa enmig de la carestia de la guerra. A Lió, on Mey Rahola va sostenir la família durant l’ocupació alemanya fent retrats per a les targetes de racionament o de treball, encara és una firma coneguda, perquè va ser aleshores que va començar a estampar al revers de les fotografies un segell professional, encara que hagués de revelar a la cuina d’un pis minúscul d’exiliada. Aquí ja s’anava esvaint el record de la primera dona que havia destacat en la masculinitzada Agrupació Fotogràfica, mentre a França continuava sortint cada dia amb la Rolleiflex a refer el món, perquè fos menys hostil, més humà, perquè hi cabés si més no l’alegria dels fills. Refugiada després de l’armistici a Vaucresson, prop de París, sortia a plantar enciams a l’hort vestida amb una granota d’obrera; alguna vegada, s’asseia a la vora del Sena a tocar l’acordió, com un àngel en un món que embogia.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.