Fitxar Astrid Barrio

Costa molt imaginar (com a mínim a mi em costa molt d’imaginar) quin ha de ser el nivell i volum de bertranada que pugui fer engargussar la direcció d’ERC i el president Aragonès si no els ha fet engargussar la designació d’Astrid Barrio per al consell acadèmic independent de l’acord de claredat. Per teoritzar (sense enrogir) que l’acord de claredat és la via cap a l’autodeterminació i la independència es necessita fetge, que deia l’àvia Neus, molt de fetge. Per inventar-se un full de ruta circular que duri un any, fins que passi el cicle electoral, es necessita barra, molta barra. Per fitxar Astrid Barrio sense engargussar-se s’ha de tenir molt ben posats... els principis. Barrio no és un unionista emmascarat; és una espanyolista de pro, un jugador polivalent que assisteix i marca: “El referèndum no és pacífic perquè és imposat.” “És un fet violent.” “Un risc per a la democràcia i l’estat de dret” (2017). És jugador que centra i defensa: “Un referèndum és un parany dicotòmic que polaritza artificialment les societats plurals” (2021). És jugador que pressiona: “Ni hi ha presos polítics ni hi ha exiliats ni estan a la presó o fora d’Espanya per haver defensat unes idees legítimes, sinó tristament per haver violentat les normes comunes d’obligat compliment per a tothom. Un principi democràtic bàsic” (2019). El fitxatge no és una estratègia genial que hiperventilats i llacistes no entenem; és un altre gol en pròpia porta. Per l’escaire!