Opinió

Francesc Cabana

Quadern d’economia

Independència: prioritats

Els favorables a la independència de Catalunya segueixen dos camins que no són contradictoris però que difereixen en l’esforç aplicat. El primer, i més nombrós, és el que busca la independència a través de camins polítics: Parlament de Catalunya, Corts espanyoles, autoritats europees. Considera que aquest és el bon camí per aconseguir el que es proposa. És un grup que es mou més per emocions que per altres raons. Els segons són els que consideren que el camí a seguir és el de reforçar i controlar les institucions econòmiques: Cambra de Comerç, Foment del Treball, Pimec, etc., un grup que és molt menys nombrós que el primer. Però algú ha pensat què passaria si la independència de Catalunya s’obtingués amb un país empobrit i sense capacitat de fer sentir la seva veu?

La pitjor sortida per a una independència seria la d’un estat nació que no tingués els mitjans econòmics propis: força financera, institucions econòmiques solvents i un empresariat convençut i adherit a les idees polítiques d’una majoria independentista. Aquest camí no oblida els camins polítics, però el supedita sempre a una estructura econòmica que doni suport al seu projecte.

Com he esmentat abans, el camí de les institucions polítiques és més fàcil que l’altre. He insistit sempre que Catalunya necessita tenir un projecte econòmic. L’Estat espanyol farà –ja està fent– tot el que pot per evitar que l’estructura econòmica catalana tiri endavant. L’estat nació Catalunya tindria una mida petita dintre de la Unió Europea, i el seu objectiu no podria ser el de controlar un sector industrial, comercial o de serveis que dominés el conjunt europeu. Hauria de tenir, això sí, un conjunt de mitjanes empreses que asseguressin un futur tranquil·litzador. No hauríem de tornar a la fórmula del sector tèxtil, absolutament predominant durant la segona part del segle XIX i primera del segle XX. La indústria catalana ha d’estar diversificada tal com ho és ara i mantenir bones relacions comercials amb els estats veïns, començant amb Espanya. Hauria de treure, això sí, més profit del port de Barcelona i convertir-lo en un dels primers de la Mediterrània.

La independència és possible, però a llarg termini. No la veig en un termini curt, i, desgraciadament, la veig més aviat dins un context difícil de definir, però en cap cas tranquil: com a resultat d’un trasbals que afecti la Unió Europea i permeti una reestructuració dels estats membres. Si Malta i els Països Baixos poden ser membres actius, també ho podria ser Catalunya. Aquests estats petits, tindrien un bon paper a fer dintre d’un context federal o quasi federal, tal com ha estat el cas dels Països Baixos des de fa molts anys.

Tenim al davant un camí llarg però factible sempre que no tinguem pressa i donem forma a una economia que ara per ara només serà la del Principat, però sense oblidar la de la resta dels Països Catalans. Ens cal un lideratge personal o col·lectiu que tingui la capacitat de superar les diferències entre uns partits que difereixen ben poc els uns dels altres. Recordem la figura de Francesc Macià. Jordi Pujol podria haver fet aquest paper, però ara és massa gran. El sentit de la unitat és bàsic i s’ha de resoldre amb un diàleg del qual tots els partits parlen amb entusiasme.

Encomanem-nos a una etapa d’accions favorables al procés independentista català. Si girem la cara als camins a seguir, ho tindrem molt malament.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)

Compra un passi per només 1€ al dia