La identitat catalana

L’any 2018, el politòleg americà Francis Fukuyama va escriure el llibre Identitat, que porta per subtítol “La demanda de dignitat i les polítiques de ressentiment”. El va impulsar a fer-ho el Brexit a la Gran Bretanya i la victòria de Trump als EUA. Entre els molts canvis que enumera dins el procés de democratització del món, subratlla com les dretes i les esquerres han modificat les seves propostes polítiques, que han passat de basar-se en l’economia a basar-se en la identitat. Durant el segle XX, sobre la base econòmica, l’esquerra defensava més igualtat i la dreta, més llibertat. A principis del segle XXI, sobre la base identitària, l’esquerra defensa els interessos dels marginats i la dreta, la identitat nacional. Aquests dies podem comprovar com la campanya per les eleccions al Congrés respon a aquest paràmetre que Fukuyama va descriure ja fa cinc anys: l’economia perd pes (mala notícia per a Sánchez) i les propostes giren més al voltant de la identitat. Primera conclusió: catalans, tranquils! La pujada de Vox respon a un comportament generalitzat a totes les democràcies liberals del món. No és culpa nostra. No és culpa del procés d’independència. Senzillament respon als signes dels temps. Segona conclusió: catalans, Catalunya! A Espanya ningú ens defensarà. L’esquerra respon a aquest nou patró només a mitges: defensa els drets de les dones, la comunitat LGTBI, refugiats, però del dret a decidir dels catalans se n’ha desdit. Això és una falta greu contra la nostra dignitat com a poble. Creuen que no som mereixedors dels mínims estàndards de qualitat democràtica que, segons ells, fa quatre anys sí que mereixíem. Espanya té un projecte tan feble que ningú s’hi atreveix. Els partits catalans, els d’estricta obediència catalana, també sembla que –per fi!– tenen clar que per nosaltres la nació i la identitat són elements cabdals per algun dia esdevenir un estat, sí. Però sobretot per sobreviure a tot el que ve ara.