Opinió

Quadern d’economia

FRANCESC CABANA

Els empresaris catalans a Madrid (I)

Hi ha preocupació sobre el paper que faran els empresaris catalans a l’hora de votar sobre la independència. No els veig gaire il·lusionats. Voldria parlar sobre l’actitud que han adoptat històricament aquests empresaris en els darrers dos segles.

Tots els empresaris s’han preocupat per la política. És natural, ja que aquesta condiciona poc o molt la seva activitat industrial, comercial o de serveis. I aquesta política depèn en bona part de les decisions d’un govern situat a Madrid en el qual poc paper han tingut els catalans en els darrers dos segles. Es poden comptar amb els dits d’una mà aquells que hi han tingut un paper preponderant.

Aquesta relació dels empresaris amb la política es manifesta d’una manera molt diversa. Durant el segle XIX, la relació és molt intensa, ja que les decisions depenen més que mai d’una direcció general, d’un ministeri o d’un president del govern. Aquest apropament al govern es realitza de diverses maneres. La primera, i la que té més força, és la que s’aconsegueix a través d’un càrrec polític a les Corts o al Senat. La proximitat al rei és obligada per la feina que fan i facilita les coses. La segona aproximació és el títol nobiliari concedit pel mateix rei o per algun dels seus protegits. La tercera i darrera és la relació directa i cordial amb el ministre encarregat de resoldre els problemes del seu sector.

Aquestes relacions són generals pel que fa a la gran empresa catalana que va a Madrid en el tren de l’època –que no és pas l’AVE–, ni els hotels són cap hotel de cincs estrelles com els d’ara. S’estan a Madrid, tres, quatre o cinc dies, destinats a recórrer els passadissos dels ministeris relacionats amb el seu sector, anant a restaurants que saben que són els preferits dels ministres i directors generals i buscant amistats que els permetin arribar a l’objectiu desitjat.

Tot i que no tenim cap prova, és quasi segur que hi ha, per entremig, regals que coincideixen amb les aficions de l’autoritat visitada.

No consta que aquests visitants esporàdics tinguin pis propi a Madrid, tal com fan els empresaris bascos, per citar un territori que també té estructura industrial.

Durant el segle XIX, l’industrial català que sovinteja més és un industrial tèxtil, el sector que domina d’una manera quasi total el mercat de la nostra pàtria. Hi ha una altra coincidència i és que els industrials tenen un objectiu gairebé comú, que és la defensa del proteccionisme aranzelari. El proteccionisme defensa carregar amb forts aranzels la importació dels productes que ja es fabriquen a Catalunya. El lliurecanvisme defensa un aranzel baix o no existent. Els defensors d’un sistema i l’altre no ho són per criteris ideològics, sinó per criteris purament econòmics: els proteccionistes volen vendre a la península i no volen competència –sovint més assequible– del mercat exterior, mentre que els lliurecanvistes tenen una visió absolutament contrària perquè volen els articles com més barats millor.

Això, és clar, en relació amb la gran empresa. La petita i mitjana empresa no té cap relació amb Madrid i se’n surt pel seu compte.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.