Qui segueix els nostres fills?

Potser estic feta a l’antiga, potser em comencen a pesar els anys i per aquest motiu em passo més hores enfurismada, o potser soc cada dia més incapaç d’entendre el món que m’envolta i, especialment, determinades evolucions. Potser fins i tot se m’ajunten les tres raons però la realitat és que se’m fa difícil ingerir l’excés de passivitat i de llibertat amb què estem afrontant la relació entre els nostres fills i filles i les xarxes socials. Actuem com si moltes de les violències que els afecten, i déu-n’hi-do amb la llista, no tinguessin l’origen a les pantalles. S’ha arribat a una situació en què l’èxit, el prestigi i la popularitat es busquen exclusivament a través del món virtual i és així com veiem nens i nenes, també els de curta edat, amb perfils actius en diferents xarxes socials i completament sotmesos a la tirania dels m’agrada. És una cursa contra rellotge a veure qui té més seguidors. Potser algú em pot explicar per què trobaríem una barbaritat que un menor relatés la seva vida en persona a un desconegut aturat enmig del carrer però, en canvi, ni ens immutem quan els nostres fills tenen tants seguidors a Instagram o a TikTok que, a tot estirar, poden conèixer en persona entre el 5 i el 10%. On queda la por dels efectes dels perfils falsos? Per què no els repetim més sovint que, un cop publicat un contingut, es perd el control sobre aquest? D’acord que, de la mateixa manera que no es poden aixecar murs al desert, no es pot prohibir l’ús de les xarxes socials. Però potser no estaria malament ensenyar-los a identificar el perill. I recordar-los, tantes vegades com faci falta, que darrere el perfil d’un amic de l’amic d’aquell altre amic pot haver-hi algú que no imagines, i ves a saber amb quines intencions. Ho provem?