Quan es deixa de ser immigrant?

La mare va néixer en un poble d’Almeria, però va venir a viure a Catalunya quan tenia dos anys, i només hi ha tornat, a Vélez-Rubio, esporàdicament. Ara en té setanta. Poden fer els càlculs del temps que fa que presenta batalla per aquestes terres. El pare és un cas similar, però hi va aterrar quan en tenia catorze. Per a molts catalans de naixement, els meus pares continuen sent, encara ara, immigrants andalusos. Van néixer a Andalusia i van immigrar al seu dia? Evidentment que sí, que la definició no és errònia. Però sovint he tingut la impressió que amb aquesta descripció no es vol detallar el lloc on van arribar al món, sinó diferenciar-los dels que són catalans fins al moll de l’os. Els catalans de debò, els autèntics. No vull obrir el meló sobre les categories que es creen en una societat en funció del lloc de naixement i el nivell d’arrelament, però sí que em pregunto quan pot deixar una persona de ser considerada immigrant. Mai? Quan acumula més anys en el nou territori que en l’antic? Quan la persona sent que aquell és el seu lloc i no pas un altre? Hi he pensat molt aquesta setmana arran de la conversa amb unes famílies nascudes fora de l’Estat que avui seran desnonades a Badalona. Els mitjans de comunicació, tots, ens hi hem referit com a persones immigrants, quan la gran majoria tenen DNI i quan els més joves i els menors d’edat són nascuts aquí i tenen escassos vincles amb la terra de procedència dels pares. En canvi, els veiem i els continuarem catalogant com a immigrants, amb l’estigmatització que sovint comporta. Alguns diran que la llengua que es parla és el millor símptoma d’integració en un país. Els pares poden parlar català amb fluïdesa i, per a alguns, sempre seran immigrants andalusos.