Aquest partit està perdut
Hem deixat que la nostra llengua anés minvant fins a arribar a ser totalment residual
No cal consultar les estadístiques per saber que hem perdut la batalla del català. Només fent un volt pels comerços gironins aquests dies de festes s’adonaran que és quasi impossible trobar un dependent o dependenta que utilitzi el català com a llengua habitual, independentment del seu origen i en especial en aquelles cadenes o franquícies de marques molt conegudes. Enrere queden aquells temps en què fins i tot als comerços de Perpinyà parlaven català en vista de l’allau de veïns del sud que anàvem a comprar a la Catalunya del Nord. I més enrere queden encara aquelles escenes en què, quan s’entrava en un comerç, la frase habitual era “Bon dia! Qui és l’última?” I la resposta també era en català.
Hom té la sensació que aquest partit no el guanya ni el remunta el FC Girona. Entrin a qualsevol pati d’escola i s’adonaran que l’idioma oficial és el castellà. O vagin a qualsevol comissaria de policia local, i fins i tot dels Mossos, i escoltin les converses entre agents. El català està desapareixent del mapa, i més entre les noves generacions.
Fa pocs dies, en un dels múltiples dinars de Nadal, les noves incorporacions de l’empresa, una colla de joves acabats de sortir de la universitat i d’origen català, havien de cantar una nadala. Resulta que cap de la colla en va saber cap en català i van acabar cantant aquella de “pero mira como beben...”. I els comentaris que es feien entre ells eren tots en castellà i se sorprenien que els més grans reclaméssim parlar i cantar en la nostra llengua.
No ens calen atacs de l’exterior per posar en perill l’existència del català. Ja sigui per deixadesa, per excessiva confiança, o perquè tenim la tendència innata a parlar en castellà davant qualsevol persona de fora, hem deixat que la nostra llengua anés minvant fins a arribar a ser totalment residual. Si més no, a la majoria de ciutats d’aquest país. I aquest no és un problema de l’escola. És un problema de tots els que vivim a Catalunya i de tenir o no consciència de la realitat i del nostre compromís amb el nostre fet més diferencial: la nostra llengua. Potser cal començar a encendre el llum vermell d’alarma total.
