Destrossant la Costa Brava
El litoral té molts pocs espais que s’hagin salvat de l’urbanisme turístic
Que un planejament del 1983 permeti donar llum verd a la tramitació d’un hotel a Aigua Xelida, al cor de la Costa Brava, posa els pèls de punta i demostra que la voracitat amb què s’ha masegat el litoral gironí durant mig segle continua present. No s’ha après gens del que significa tenir cura del medi ambient i el paisatge. Ciment, ciment i més ciment per mantenir una activitat econòmica, el turisme, que s’hauria d’estar replantejant per fer-la més sostenible i minimitzar-ne l’impacte. Fa la sensació que tornem a l’estratègia del carpe diem, com si no veiéssim més enllà del pròxim mandat o la pròxima legislatura. La Costa Brava té molts pocs espais que s’hagin salvat de l’urbanisme turístic desmesurat, i els pocs que queden s’haurien de conservar com un tresor. En canvi, cada cop van apareixen més projectes que els amenacen.
En el ple de dimarts a Palafrugell, un grup d’activistes es van presentar a l’acte per mostrar el seu rebuig a l’hotel en qüestió, convocats per la Plataforma Sos Costa Brava. Perquè una cosa sí que ha canviat en aquestes últimes dècades: la implicació de la ciutadania i la capacitat de posar-se davant de les administracions i fer escoltar la seva veu. Gent admirable que dedica molt de temps i molts d’esforços per frenar les destrosses urbanístiques. No es queixen ni es mobilitzen per gust, ho fan perquè estan compromesos amb el territori i no amb els diners. Defensen les pinedes com la que pot quedar malmesa per l’hotel, perquè saben que són indispensables. N’hi ha més de seixanta a tota la costa que corren perill perquè han quedat separades de zones protegides i envoltades per espais urbanitzats. Són pinedes a primera línia de mar que són hàbitats naturals importants i a més tenen una funció bàsica: subjecten el sòl i ajuden a recarregar torrents i aqüífers, cosa que no passa amb el ciment. Moltes són en terrenys que legalment es poden urbanitzar, per això és bàsic protegir-les. Per això i perquè en el context de sequera en què ens trobem salvar qualsevol arbre és un imperatiu moral. Sense oblidar que és una barbaritat projectar construir en entorns forestals ara que veiem augmentar de manera exponencial el risc d’incendis.
