Opinió

Komorebi

Una mala praxi que pot sabotejar el missatge final del film a tots aquells que són convidats a sortir abans d’hora

Fa ja uns anys no és novetat el tancament de sales de cinema que havien estat espais de primera magnitud del paisatge cultural arreu del país. Allò que els videoclubs no van assolir ara fa quaranta anys, sembla que ho estan aconseguint les denominades plataformes de l’era digital. La sublimació de les sèries en detriment dels metratges de llarga durada han marcat un canvi de tendència, on el profà consum domèstic ha substituït el ritual col·lectiu. Sense negar en cap moment la vàlua artística i els codis propis que poden contenir moltes d’aquestes creacions de caràcter episòdic, és inevitable que la seva implantació les converteix més en fruit d’una tendència comercial que no pas com a resultat de la inspiració, reflexió i talent d’una ment o un col·lectiu lliurepensador. Curiosa paradoxa: més d’un segle després de l’invent del cinematògraf, és ara quan el terme setè art pren el seu significat més rotund a través de sales que han esdevingut pràcticament museus, mentre el gruix de l’oferta audiovisual és un devessall de productes a la recerca de l’èxit immediat abocats en el contenidor de les plataformes televisives. El problema no és una qüestió de gènere: les sèries per les pelis. Més aviat és un canvi d’hàbits que converteix l’espectador en consumidor i el creador en operari d’una cadena de muntatge més fonamentada en principis sociològics que no pas artístics. És per això que veure encara dempeus –i amb notable resposta de públic– espais com el quasi centenari cine Montgrí ens permet creure que no tot està perdut. I el mateix es podria aplicar als Truffaut de Girona, que en el darrer any han registrat un augment d’assistència del 40%. I a la que, amb més motiu, convé advertir que el perill de morir d’èxit comença quan s’encenen les llums de sala mentre segueixen en pantalla els crèdits de la pel·lícula. Una mala praxi que pot sabotejar el missatge final del film a tots aquells que són convidats a sortir abans d’hora. Com succeeix en el meravellós darrer film de Win Wenders, Perfect Days, que reserva l’últim fotograma de la projecció per a una paraula japonesa que és clau per entendre la seva obra i la vida mateixa: Komorebi (expressió nipona que defineix el reflex brillant com a fruit de la lluita entre les ombres i la llum que creen les fulles dels arbres mogudes pel vent). Potser el Rosebud del senyor Hirayama i de tots nosaltres.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)

Compra un passi per només 1€ al dia