La sardanista
Al juny farà 90 anys del primer aplec de la sardana de Banyoles, organitzat pel Foment
Durant la primavera del 1932, la Mercè i la Dolors Coll, la Joaquima Pujol, la Victòria Pagès i la Maria Siqués es van donar d’alta del Foment de la Sardana de Banyoles, que feia dos anys que s’havia creat. Les cinc banyolines engrossien el nombre de balladores, de sardanistes, de l’entitat, la qual, segons el moviment de socis recollits al butlletí Estel Pairal del maig del 1932, eren 169 associats: 139 homes i 30 dones. En dos anys, el 1934, la xifra va augmentar fins a 185 socis, 56 dels quals eren dones, entre les quals Teresa Mitjà, Carme Boixó, Concepció Dilmé, Vicenta Riera o Jacinta Serra.
Estel Pairal. Fa bonic. Tant com el dibuix de la portada, adequat també com a nadala. Amb un traç fi i delicat, l’artista hi ha creat una estrella fulgurant que amb els seus raigs il·lumina l’hereu i la pubilla que es donen les mans fora les portes rotundes i obertes d’una masia, mentre puntegen. L’estel indica un rastre a seguir, quelcom que s’ha de continuar, mantenir una tradició. Del butlletí Estel Pairal crida l’atenció l’article S’ha de conservar l’estil empordanès. Diu que l’estil de ballar sardanes degenera i hi té gran part de culpa Barcelona. “El sardanista de la ciutat –aquest curiós personatge que té el cos exprés per a tots els balls que van sortint– ha introduït en el ritme de la sardana fantasies i passos exagerats a la vegada que desconeguts i d’un gust bastant dubtós.” L’articulista considera que “les sardanes no s’han de saltar –almenys amb salts exagerats– sinó que s’han d’arrossegar mitjançant un ritme, o picant els temps amb una certa sorna”. Una dansa sense ensurts. Una rotllana formosa. Una ballada sense exhibicions ni estridències. L’essència d’un aplec, com el que el juny del 1934 impulsa el Foment.
Fa noranta anys, les banyolines es feien sardanistes perquè així participaven de la vida a plaça, fora de les cuines, dels cosidors. Hi ha sardanes amb nom de dona perquè la feminització d’un títol fa bonic, de la manera que li agrada a la tradició. És una poncella oberta, una flama que encén l’enyor o un estel que guia. La tradició diu que Bon dia, Lionor, la ballen només els pabordes endiumenjats per Sant Antoni. Hi ha dones al món sardanístic, més enllà de Lionor o Carme, la primera sardana del mestre Saderra: són les que s’han fet lloc entre tenores i tibles.
