LA TRIBUNA
Pilar de dotze amb botifarra
La independència de Catalunya s'haurà d'obtenir a favor dels catalans i no pas en contra dels espanyols
És absurd mesurar la independència d'un país en funció de la distància que s'aconsegueix establir respecte del país del qual pretén allunyar-se. Tanmateix, és un fenomen més habitual del que es pot pensar i que no només afecta els països, també les persones tendim a actuar d'una manera semblant respecte dels nostres caps, rivals, amics, familiars o el que sigui. I és que tot sovint ens sembla que per mostrar la nostra independència hem d'actuar per oposició a un determinat algú, sense pensar en si el que acabem fent té cap mena de sentit, és positiu o és el que realment sentim i volem fer.
Es pot pensar que aquest és un mal que afecta únicament els més dèbils, però no és pas veritat malgrat que, efectivament, és un signe de feblesa i denota un complex d'inferioritat i una inseguretat en les pròpies capacitats tan notòria com incomprensible. Penso en el cas de França, per exemple, perquè tot sovint sembla que la política exterior francesa es guiï més per mirar de fer de contrapès als Estats Units que no pas pels seus interessos nacionals, com si la seva grandeur s'hagués de mesurar en funció de la distància que obté respecte de la política exterior nord-americana.
És clar que les nacions sense estat cauen moltes més vegades i més fàcilment en aquests errors, i es comprèn que sigui així. Però no els fa cap bé. A Catalunya els cometem tan sovint i tan repetidament que em penso que el mal ja s'ha convertit en crònic. Hi ha diades en què s'arriba al paroxisme. El 12 d'octubre, diada de la Hispanitat, posem per cas, en què Espanya es fa un massatge d'orgull patriòtic, ensenya al món el seu exèrcit amb cabra inclosa i recorda que una vegada a la seva vida va ser un imperi. Aquest dia proliferen arreu de Catalunya tota mena d'actes que pretenen fer befa d'Espanya i així s'organitzen excursions a Montserrat, manifestacions, cantades, partits de futbol per cardar-li un gol a Espanya, treballs comunitaris per a dir que aquí treballem i no pas com allà, que fan festa, i, això sí, botifarrades a dojo.
Si aquesta manera de fer només la tinguéssim un dia a l'any, encara fóra saludable i tot, perquè l'esforç imaginatiu és innegable, com més va més actes es programen i més originals són. El problema és que em fa l'efecte que és una manera de fer que tenim tan arrelada i que ens ha impregnat tant que ja no sabem definir-nos sense pensar-nos en relació i per oposició a Espanya. Vull dir que ens sentim més còmodes i més identificats amb l'eslògan Catalonia is not Spain que no pas en un que digui Catalonia is a nation. Perquè ens fa l'efecte que només som una nació quan deixem de ser espanyols i no pas quan actuem com a catalans.
Hi ha reaccions que ja es veuen a venir d'una hora lluny, com quan l'Acadèmia Sueca decideix donar el premi Nobel de Literatura a Mario Vargas Llosa. De la previsibilitat i l'absurditat de les reaccions que hi ha hagut per l'antinacionalisme català de Vargas Llosa ja n'han parlat en aquest diari i a l'Avui Manuel Cuyàs i Sebastià Alzamora, entre d'altres, i no cal afegir-hi res més.
A les portes d'unes eleccions al Parlament, tots aquests comportaments es compliquen pels càlculs electorals que fan els partits i n'apareixen de radicalment contraris. Així, també hi ha qui ho aprofita per fer-se l'espanyol i se'n va a Madrid de convidat a la desfilada patriòtica espanyola i diu que a Catalunya no li cal cap estat perquè ja en té un. Em refereixo a José Montilla que ha fet i dit tot això com a candidat del PSC a la reelecció a la presidència de la Generalitat i per captar el vot no nacionalista català que hi ha a Catalunya i que generalment el dia de les eleccions al Parlament no va a votar.
D'un temps ençà, es dóna per irreversible la independència de Catalunya en un espai de temps relativament curt, d'una generació a tot estirar. Potser sí i tant de bo, que així ho veurem. Ara: la independència de Catalunya s'haurà d'obtenir a favor dels catalans i no pas en contra dels espanyols, cosa que encara que sembli que no, no és ben bé el mateix. La catalanitat hauria de ser un acte d'afirmació i no pas de negació. És a dir: les botifarres millor les exportem que no pas les fem.
