Opinió

Bellesa

No vull perdre la memòria d'aquell adolescent. Era el passat mes de juliol en una manifestació contra els poders de l'altiplà. Una gentada. Jo anava per un cantó del passeig de Gràcia, tranquil, escoltava la ràdio amb voluntat d'esbrinar els sentiments col·lectius, com si m'hi anés un tros d'espatlla. Em demanava pels resultats, després, de tota aquella aglomeració cridant llibertat. A la ràdio ballaven les xifres, com si les xifres hi tinguessin alguna cosa a veure! La competència, la veritat, la bellesa i les lents de contacte estan en l'ull de qui mira. Veia gestos de certa resignació, coneguts, potser buits... On havíem perdut la competència com a poble? Teníem la veritat, sempre l'havíem tinguda; però no era una qüestió de veritat i mentides nostres; més aviat petites traïdories i prou. Ara bé, no vaig observar cap mena de bellesa, era tot més aviat ordinari, vergonyós i vist tantes vegades, per res. Érem en un bucle històric, que diria un postmodern. Sabia que fèiem bulto, només. Tant d'esforç, angúnia i paraules per ser-hi i prou, ai las!

Aleshores vaig fitar un jove de no més de dotze o tretze anys, roba baldera com s'estila, la cara al vent, els ulls il·luminats, la pell estirada i un mig somriure europeu als llavis. Duia en un mà una estelada i, amb l'altra, mirava d'esgarrapar la bellesa de creure en una parla i un país.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.