Potser ens calen més espanyolistes

El nacionalisme va pel camí de convertir-se en una qüestió de fe. Ja cansa la consigna que repeteixen un dia i un altre contra l'esquerra independentista, a qui atribueixen tots els mals del país i una rendició incondicional a l'espanyolisme. Qui no ha sentit allò de “heu fet president un espanyolista”, acompanyat d'un “botiflers” o d'un “traïdors”? El nacionalisme d'ordre ha guanyat la batalla i l'independentisme efervescent ha acceptat el guió amb un entusiasme esperpèntic. Dic de fe en el més estricte sentit cristià i, com a conseqüència, l'adscripció al pecat. Cal creure en un intangible i circumscriure-ho tot a un origen pecaminós que desvirtua i impedeix objectivar tota la resta, ja sigui una reforma de l'Estatut o una llei que blindi l'escola catalana o intervingui en el món del cinema. Per molt que abans s'hagués renunciat a tot això i més, per molt que objectivament siguin conquestes tangibles, no hi ha res a fer. El nacionalisme ha esdevingut per a molts fe, i la fe el que demana és creure contra tota lògica o evidència. I la fe, òbviament, té els seus pecats i pecadors.

Intentava fer observar a un bon amic l'altre dia la diferència entre espanyol i espanyolista, tot recordant-li que prop del 85% de la població catalana diu –en una mesura o una altra– sentir-se espanyola. I li feia notar que evidentment el president Montilla se sent espanyol i pertany a aquest 85%. Però no s'ha comportat mai, sent president, com un espanyolista, per molt que en aquesta llarga precampanya s'hagi dedicat, patèticament, a festejar l'elector més retrògrad i espanyolista del seu partit. El cert és que Montilla, durant quatre anys, amb les dades a la mà, no ha signat ni una sola llei que pugui ser etiquetada d'espanyolista. Perquè si un espanyolista és el que converteix en llei la immersió lingüística, si ho és el que accepta que es posin les bases d'una política d'exteriors i l'obertura d'“ambaixades” quadribarrades, si ho és el que aposta per una llei d'acollida que consagra la llengua catalana com a comuna, aleshores potser el que necessita aquest país són més espècimens d'aquests rars espanyolistes i menys barretinaires que s'unten de pa amb tomàquet i es rebel·len contra l'exigència del català al professorat universitari.