El gran fum de la terra

Raimon ja ho va cantar fa molts anys; precís, emotiu, poètic i rotund, com sempre. “Som una llum que s'enfuig / som una llum que s'apaga / som una llum que no és llum / som el gran fum de la terra”. I des d'aleshores s'han succeït anys de desconcert, anys de veure com moltes llums s'apagaven, anys on ha tocat ser allò que mai havíem sabut que seríem per tornar a ser el que mai hem deixat de ser. Anys d'oblidar que som terra i fum. Tan simple com això.

I han estat anys on algú va decidir que tocava apagar llums –els del pessebre, per exemple–, o fer de la llum de sempre –la que diuen que travessa el cel un cop cada any pels volts de Nadal– un cremar de bombetes estèril, inútil, que no ofèn i –sobretot– no vol ofendre. I de tant apagar els llums i veure difuminar-se la llum, algú ha vist que s'estava a un pas de la fosca més absoluta, de la col·lectiva però també molt a prop de la seva pròpia fosca.

I aquest algú va decidir que potser ja era el moment de tornar a encendre una bombeta. Una a cada costat de la cova. I una altra, rere una casa de cartró pedra, i encara més bombetes com a guia d'uns pastors que van de dret a la cova. I va decidir posar-hi molsa, i àngels, i un riu i una camells i un rei i una anunciata. I va fer un pessebre. Com el fa la gent a casa. Així, sense més, i sense vergonya. Oh meravella! Penja una estrella de l'embigat!

I l'Ajuntament de Barcelona ha tornat a fer pessebre a la plaça –sense dissimular–, i amb aquestes paraules ho explica al cartell que s'ha posat a l'entrada d'aquest petit món d'ànimes de fang i molsa: “És el pessebre que hem viscut a casa de petits, humil i alhora exuberant”. I un cop retornats a la cleda, el mateix text del plafó recorda que el pessebre no fa altra cosa que el “retrat del món propi”. I així, com si aquest any toqués més que mai tenir els peus plantats a terra, l'exaltació de l'Ajuntament sobre la pessebrística acaba recordant que som davant d'un “paradís perdut”, com si algú tingués por de perdre el seu, per sempre.

I així s'explica l'Ajuntament de Barcelona. En un plafó escrit per banda i banda en català, i només en català. Una sola llengua, un sol país, un país que se sap antic, com antiquíssim és el gran fum de la terra.