Independència, el pla B

¿Què ha canviat des d'una frase de Pujol que va ser portada d'El Punt l'any 1991: “L'independentisme no té cap sortida a Catalunya”, a l'afirmació feta a l'editorial del seu Centre d'Estudis en la qual deia que “gent que mai no havia somniat fer-ho ara votaria sí a la independència”? Moltes coses, sobretot el país, el nostre, i l'estat, el seu. Quan manava Pujol mai no va voler fer el pas cap a l'independentisme que molta de la seva gent volia i que hauria seguit sense dubtar. Sabia que, dins de Convergència, dins d'Unió, no tothom ho és, d'independentista, i que l'empresariat i la majoria de votants fidels a les seves idees agafarien por si ell feia un pas endavant. Sempre ha estat un nacionalista, un catalanista de pedra picada, però mai no havia estat independentista, tot i que mirava amb una certa simpatia la gent que entre els seus ho era. Pujol, si es llegeix bé el que escriu ara, no diu coses tan diferents de les que sempre ha sustentat. El que passa és que, lluny del poder, és més fàcil dir el que diu perquè s'adona que l'ofensiva espanyola va a totes i que vol arrasar tot allò que ha estat la lluita de la seva vida: la nació. Començant per la llengua i l'autogovern. Pujol segurament n'hauria tingut prou que Catalunya fos el Quebec, però ara ja sap que ni això suportarien els partits espanyols. Per això fa aquest pas endavant. Encara no diu: jo votaria sí en un referèndum, però s'hi acosta.

Els Arenas i De Cospedal han perdut la vergonya de dir el que sempre han pensat: una llengua, el castellà, una nació, l'espanyola. I Catalunya? Que pagui. Ara ja ni dissimulen. Molts empresaris catalans i gent que fins fa poc no s'ho haurien plantejat ara ja tenen la independència com a pla B, almenys com a objecte de negociació. De moment.