Articles

EL TEMPS QUE FUIG

La font

Una persona que pateix càncer necessita que li arribin senyals que li diguin que se'n sortirà.

Hi ha paraules que amb el temps i l'ús perden bona part de les seves connotacions. Independència, per exemple. Fins fa quatre dies era un mot que només dèiem els càndids sentimentals que creiem que la de Catalunya és possible; ara, en canvi, és una opció considerada pels esperits més lúcids i freds de l'economia, la sociologia i la política com una necessitat. Una altra paraula que ha guanyat normalitat és càncer. Fa cosa de pocs anys encara la gent en parlava amb eufemismes del tipus “mal lleig”, que no animaven gaire els pobres malalts que, a sobre de tenir un mal, resulta que el tenien lleig. Avui, en canvi, el càncer ha deixat de ser un tabú, un sinònim de mal incurable, una sentència de mort. Les xifres d'incidència augmenten, se'n diagnostiquen cada cop més casos, és veritat, però també se'n cura cada vegada un tant per cent més alt. La clau de l'èxit rau en un bon i ràpid diagnòstic i un tractament adequat.

Avui que és el Dia Mundial contra el Càncer és una bona ocasió per parlar-ne serenament. Perquè hi ha moltes probabilitats que nosaltres o algú molt proper a nosaltres tingui càncer al llarg de la vida. El cert és que encara que la paraula es va desestigmatitzant, el diagnòstic porta molta incertesa i sofriment. Qui és que no s'estremeix de por quan li diuen que necessita sessions de químio?

Mentre una persona pateix la malaltia necessita constantment, vitalment, que li arribin senyals que li diguin que se'n sortirà. Això és bàsic perquè tingui un estat d'ànim positiu i el tractament funcioni. Per això els qui han passat per un càncer i se n'han sortit esdevenen per a ells una mena de taula de salvació, d'endoll per carregar-se d'optimisme, de serenitat i de confiança. Jo sé que hi ha molta gent a qui, superat el càncer, no li ve de gust de parlar-ne ni de recordar aquells dies difícils –i són molt difícils, certament!–. Volen girar full, potser prou pena tenen d'haver-se de fer les revisions –les revisions sempre fan molta por!–. Però a mi em sembla que els qui ens n'hem sortit tenim el deure moral de ser aquestes petites fonts on els malalts assedegats d'esperança puguin venir a beure. Perquè, l'esperança, també cura.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.