Al carrer

“Haurem de sortir al carrer perquè no ens deixaran cap altra opció”. M'ho deien a propòsit de la situació depressiva que ens toca viure: a casa, de retallada en retallada, de clatellot en clatellot, amb un govern que ens diu que la realitat econòmica és la que és i que s'han d'aturar obres, frenar inversions, suprimir despeses necessàries i estalviar-ne d'imprescindibles. I així un dia i altre, amb l'ajut inestimable de les informacions que ens diuen que aquesta o l'altra empresa tanca o deslocalitza, o de Ryanair, que, de la mà d'Aena, se'n va de Girona al Prat, no per potenciar l'aeroport de Barcelona sinó perquè aquest no pugui competir amb el de Madrid. I així anem aguantant garrotades que ens arriben properes, però que no són res si comparem amb les que ens foten els estimats veïns, aquells que ens controlen la caixa, administren els nostres diners i ens escanyen fins al punt que sembla que vulguin afogar-nos encara que els paguem els capritxos. Empresaris i gent d'ordre se n'estan adonant i diuen coses que fa poc temps només deien els independentistes somniadors. Ja és gros que siguin els nacionalistes espanyols els que estiguin fabricant més independentistes. Ja no en fan prou amb els diners que treuen de Catalunya, els cal insultar-nos. I aquí s'ha aguantat tot, mesells com som, mentre la mamella rajava. Però ara estem davant una situació que per a molts és de supervivència i amb les coses de menjar no s'hi juga. No n'hi ha prou dels Goya a Pa negre. Davant d'això només la unitat dels catalans ens permetrà avançar. És trist constatar com ara que caldria anar junts en allò bàsic impera encara la baralla política. Entre CiU i el PSC. I entre els mateixos independentistes. Mas té crèdit per liderar el país, però si no potser sí que la gent pensarà que només resta sortir al carrer.