La bossa de plàstic

A Barcelona, com passa arreu de Catalunya, les bosses de plàstic estan desapareixent dels comerços d'alimentació. Preciso: les bosses continuen existint, però en la majoria dels casos el consumidor –si en vol– ha de pagar entre un i deu cèntims la peça segons el lloc i la grandària de la bossa.

Si volen que els digui la veritat, la desaparició de la bossa de plàstic –que continua trobant-se sense problemes en qualsevol altre comerç diferent del de l'alimentació– és la xocolata del lloro que ens imposa l'ecologisme d'estar per casa que suportem els catalans.

¿Com s'entén que els nostres ecologistes de debò organitzin una santa croada contra les bosses de plàstic del súper i tolerin el plàstic i d'altres materials –que contaminen igualment el planeta– amb què s'embolcalla el pa, el croissant, l'ensaïmada, el brioix, la fruita, la verdura, el peix, els llegums cuits, els fruits secs, la carn, l'embotit, els sabons, l'aigua, els refrescos o la cervesa?

Els nostres ecologistes estan d'allò més contents i prou satisfets de deixar-nos sense bossa de plàstic. Però, a cada llar, hi ha piles i piles de plàstics, papers, cartrons, polímers, resines i tot tipus d'altres materials sintètics que el consumidor arreplega de comerç en comerç. La bossa de plàstic és el cap de turc de les dèries ecologistes. Si més no, mereix la nostra solidaritat.