El llarg adéu
“Entre l'autocomplaença de l'independentisme exprés i la fatiga que destil·la l'impossible federalisme català deu haver-hi alguna alternativa ”
Cal anar a Madrid de tant en tant. En només unes hores t'adones que hi corre la brama de sempre sobre la insolidaritat dels catalans. Vagis on vagis, al final et fan la mateixa pregunta: però què voleu si ja ho teniu tot? I encara que els diguis que no, que és més que evident que el dèficit fiscal ha espremut exageradament les finances catalanes i que la crisi econòmica ha agreujat la situació, la seva resposta és recurrent: “Us queixeu per vici. Sou victimistes de mena”, vénen a dir-te. El mal és que a Catalunya hi ha qui s'apunta a aquest festival de desqualificacions per atacar el nacionalisme. Fa uns dies vaig haver d'anar a Madrid, i des de llavors he decidit portar a la cartera unes quantes fotocòpies del magnífic article que Jordi Barbeta va publicar a La Vanguardia el dia 13 de febrer passat. Hi sostenia que Catalunya, les Illes Balears, el País Valencià i Madrid són les comunitats autònomes que més impostos paguen a la hisenda estatal. Però és que, a més, els catalans gaudim del privilegi de tenir els tipus impositius més alts d'Espanya. Mentre que Madrid, la Rioja, Múrcia i el País Valencià han reduït els tipus de l'IRPF, Catalunya els ha incrementat. Portaré al damunt les fotocòpies per rebatre amb dades les impressions subjectives sobre els suposats privilegis dels catalans. Unes impressions que s'alimenten amb les dosis de catalanofòbia que escampen algunes ràdios i televisions d'extrema dreta espanyolista i que els demòcrates espanyols, progressistes o no, no contraresten mai. Quan en una de les sempre perilloses sobretaules madrilenyes em tornin a llançar un dard enverinat sobre la insaciable rapinya catalana, distribuiré entre els comensals una d'aquestes fotocòpies. L'article de Barbeta té la virtut de resumir amb encert el que els polítics espanyols neguen sistemàticament, fins al punt de contaminar els corresponsals estrangers dels grans mitjans de comunicació. Per això he decidit de fer traduir a l'anglès l'article i publicar-lo, amb el permís de l'autor, a InTransit (http://www.it-intransit.eu/), el butlletí electrònic que distribueixen diverses entitats cíviques, entre les quals la que dirigeix servidor. Contra la ignorància, informació. Contra la mala fe, la raó il·lustrada. La qüestió és no parar ni baixar la guàrdia per un excés de confiança o per cansament. Entre l'autocomplaença de l'independentisme exprés i la fatiga que destil·la l'impossible federalisme català deu haver-hi alguna alternativa. I tant!
La divergència sobre els perjudicis econòmics que comporta el desequilibri fiscal es torna indignació quan la conversa de sobretaula deriva cap a la llengua i la cultura. Segur que tothom s'hi ha trobat alguna vegada. Les preguntes que et poden arribar a fer són surrealistes i els comentaris sovint són mal educats. I és que si el greuge econòmic els resulta difícil de pair, la diversitat nacional és directament inadmissible per a persones que en unes altres circumstàncies es proclamarien tolerants i defensores de totes les causes hagudes i per haver. El rebombori que va provocar la sessió multilingüe al Senat responia a aquesta incomprensió. La vergonya que diu que va sentir Guillermo Fernández Vara, el president de la Junta d'Extremadura, durant aquella sessió perquè es va haver de posar uns auriculars per seguir el discurs és, senzillament, punyent. Però no poden fer-hi més. Ja fa temps que sabem que ni tan sols els polítics espanyols d'esquerra enfoquen la qüestió de la diversitat lingüística i cultural des de la perspectiva de la justícia. És que no és just que els ciutadans espanyols amb llengua pròpia puguin emprar-la en les institucions de l'Estat?
Hauria de ser-ho, però com que la Constitució espanyola només reconeix el castellà com a llengua oficial a tot l'Estat, doncs ja és clar quin és el problema. És, per tant, una qüestió de reconeixement i d'acceptació. Per bé que el reconeixement del dret a la diferència arrenca, precisament, de l'acceptació que aquesta existeix. L'acte que em va portar a Madrid fa uns dies estava organitzat per la comunitat negra espanyola amb la intenció de recuperar la memòria històrica dels negres a Espanya. Durant la jornada un director general del Ministeri de Justícia va assegurar una cosa ben certa: “La història d'Espanya està tacada d'intolerància”. Quanta raó que té, l'home! Però la intolerància que s'accepta que va existir –i que existeix– quan es parla de negres, de jueus o de musulmans (que els catalans, com a bons europeus que són, també van practicar) no s'acceptarà mai que hagi existit aplicada a les diverses comunitats nacionals. Fins i tot hi ha qui nega que fossin perseguides durant el franquisme! La comunitat negra intenta combatre la invisibilitat a la qual és sotmesa encara ara. I en aquest combat s'hi apunta fins i tot el PP, que l'any passat va impulsar una proposició no de llei amb la intenció de reconèixer la comunitat negra d'Espanya. Qui és el guapo que s'atreveix a negar la diversitat racial, oi? El que no s'entén és que facin grans i florits discursos per lloar la recuperació de la visibilitat de la negritud i, en canvi, es vulgui fer invisible el plurilingüisme als òrgans de representació popular de l'Estat. I és que Espanya no té remei. Ja ho sabem. I paga la pena anar a Madrid de tant en tant per constatar-ho. Ells no canvien. Som nosaltres els que hem de canviar. De fet ja hem canviat. I la prova és que cada dia hi ha més gent que reclama el dret de decidir. L'adéu serà llarg, ja es veu. Però serà emocionant i més satisfactori que haver de repetir una vegada i una altra que no parles català per fotre a ningú.
