El patiment a l'ADN

Segurament no hauria de ser així, però diumenge al vespre més d'un culer tremolava, abans del partit amb l'Athletic i, sobretot, després del gol de penal dels bilbaïns que empatava momentàniament l'encontre. Es podria entendre en aquells aficionats granats que saben què és ser del Barça i no guanyar gaire res. Els que recorden aquell gran Barça que es va quedar sense la seva primera copa d'Europa a Berna el 1961 per culpa dels maleïts pals quadrats (quatre pilotes hi van enviar els jugadors blaugrana) i que va encetar una travessa històrica pel desert fins que va arribar el Cruyff jugador gràcies a Montal i Carabén que va portar la lliga del 1974, després dels catorze anys de passar gana que va immortalitzar La Trinca amb el Botifarra de pagès. D'aquell Barça de Berna fins al de Cruyff, poques alegries en forma de títols: tres copes (1962, 1968 i 1971). Però després d'aquella lliga van passar dotze anys més fins que va arribar la lliga de Venables, pas previ a una altra de les dates negres de l'univers blaugrana: la final de Sevilla. No cal fer mala sang recordant com la dictadura va voler carregar-se el Barça, ni remuntar-se al no-fitxatge de Di Stefano, el penal de Guruceta, les directrius del president dels àrbitres espanyols José Plaza o el segrest de Quini per entendre el patiment d'alguns blaugrana. Però els més joves que han mamat Barça des que Cruyff va arribar com a entrenador, poden patir com ho estan fent alguns? No hauria de ser així.

S'ha escrit i algun jugador com Xavi ho ha anat recordant, que això del patiment forma part de l'ADN culer. Alguna cosa hi deu tenir a veure el fet que som un país petit i sense estat. La sensació que patirem, no per mancances pròpies, que també, sinó per influències externes, hi és i s'ha demostrat massa vegades que és ben real. Però, dit tot això, té raó Guardiola quan el molesta que no es confiï en aquest equip. Mai cap altre ha jugat tan bé durant tant de temps i ha guanyat tantes coses. Certament que els títols és allò que queda en el palmarès, però és veritat que aquest equip, fins i tot si finalment no guanyés res aquest any (que cal esperar que això no passi), es mereix tot el suport del món per part dels seus aficionats.

I malgrat tot, el victimisme s'ha fet ben visible després de l'empat a Gijón i la derrota a Londres. Parlem d'un empat en la lliga i del primer partit d'una eliminatòria que el Barça té encarada encara que ara mateix estigui en desavantatge. No vulguin ni imaginar què hauria passat si l'Athletic hagués aconseguit algun punt al Camp Nou! Podria haver passat i no hi hauria motiu per patir veient com va jugar l'equip.

Les baixes de Puyol i Víctor Valdés, la por als arbitratges (un fet que cal tenir en compte perquè ajudar, segur que no ajudaran), el temor perquè diuen que el Madrid està imparable –així ho afirmen des de Madrid i els mitjans de Madrid– estan aconseguint fer oblidar dues coses importants: que el Barça té cinc punts més que l'equip de Mourinho i que el joc que continua fent l'equip de Guardiola és infinitament superior al que ha fet qualsevol altre equip aquesta temporada. Guardiola, diumenge, demanava al públic suport a l'equip en ple partit. No ho hauria hagut de fer, la gent hauria d'estar sempre amb aquest equip perquè guanyaran o perdran, però són bons i s'hi esforcen al màxim. Els patidors continuaran patint, però aquest equip té tot el crèdit del món.