Ens hi juguem el país

Mentre vivim gairebé en directe la manera com Gaddafi intenta conservar el poder, tal i com ho fan els dictadors, és a dir, amb amenaces, repressió i morts, aquí hem parlat molt del trentè aniversari del 23-F i potser no tant de les seves conseqüències. Si algú defensava un estat de les autonomies com el que es va pactar amb la Constitució del 78, amb autonomies de dues velocitats, Catalunya, el País Basc i Galícia per un costat i la resta per l'altre, tot allò es va acabar definitivament amb Tejero. De fet el cop militar va ser l'excusa, perquè la involució autonòmica ja estava en marxa. I, diguem-ho clar, en aquells moments Galícia no tenia clar cap a on avançar, el País Basc tenia (i té) la caixa dels diners, com Navarra, i qui hi va sortir perdent de totes totes va ser Catalunya. El president Pujol ho deia ahir molt clar a El Punt i l'Avui: ha reaparegut la fixació malaltissa amb Catalunya, l'hostilitat envers els catalans. I sentenciava que l'acció d'erosió i arraconament de Catalunya està engegada. Jo diria que no ha parat mai d'estar-ho, però que ara es fa sense ni voler dissimular-ho. Costa d'entendre com la classe política catalana, de dreta a esquerra i passant pels partits independentistes, no van a una en la defensa d'allò essencial per a Catalunya i la seva gent. Com, plegats, no exigeixen un finançament que ens escanyi menys: com no van de la mà en els temes cabdals, la llengua, per exemple; o el traspàs de la gestió dels aeroports catalans a la iniciativa privada per evitar estar en mans d'Aena, que juga amb les cartes marcades. És evident que molta gent pensa que només passarà amb la independència, però mentre no arribi, facin el favor de posar-se d'acord en les coses bàsiques per al nostre futur com a país!