Mort d'un cuiner

No he pogut assistir al Fòrum Gastronòmic de Girona celebrat aquesta setmana amb un èxit que suposo espaterrant. Bé que ho lamento perquè, en les dues edicions anteriors, hi vaig viure algunes hores glorioses tenint com a guia il·lustrat un meu amic amb un vell motiu que hauríem d'oblidar per no tacar-lo amb el nom d'un dictador nord-africà que està assassinant la població revoltada. El cas és que al Fòrum Gastronòmic es va evocar i homenatjar la figura de Santi Santamaria, que no va voler participar mai en aquest esdeveniment en considerar que havia prioritzat altres cuiners. La mort posa en suspens conflictes i rancúnies que potser no abonaríem si tinguéssim més present que ens morirem.

El mateix dia en què van enterrar Santi Santamaria va morir a Barcelona un altre cuiner, Albert Asin Bayén. Tenia 50 anys, tres menys que el propietari de Can Fabes. No tenia cap estrella Michelin, però els seus plats els havien disfrutat comensals d'arreu del món. Treballava en una petita cuina darrere d'una barra, en un passadís estret on havia de fer-se espai entre quatre o cinc cambrers. Estava arrelat a la cuina tradicional, però feia les seves provatures i variacions, encara que no pretengués emular la renovació creativa practicada per Santamaria. L'Albert era el cuiner del Pinotxo, bar-restaurant de la Boqueria de propietat familiar que ajudava a mantenir com un establiment popular enmig de la concessió a la clientela turística. Mentre el seu oncle, últimament entristit per la malaltia del nebot, exercia de showman, ell remenava els fogons i, desbordat per la feina, a vegades remugava, però tenia temps per fer un comentari o fer tastar un estofat o un nou plat que assajava. Era conegut, però no mediàtic. Que jo sàpiga, cap mitjà no s'ha referit a la seva mort. Tampoc no em consta que se li fes cap recordatori al Fòrum Gastronòmic de Girona. Suposo que no passarà a la història de la cuina, però en tindrem memòria a través dels plats que continuarà fent el seu germà Jordi.