viure sense tu
De què rius, tu?
El poder ens crema a tots nosaltres, ja sigui amb benzina o sense
L'humor, com la poesia, és a tot arreu. És clar que amb el pas dels anys ha anat canviant. L'humor actual és narcisista. És l'humor pop, que analitza en tot moment la conducta humana, disseca el seu ridícul i presenta a l'espectador el seu jo devaluat. I el podem trobar tant a Woody Allen com a Buenafuente, o a l'humor del Pepe Rubianes, que trobem a faltar aquests dos anys que fa que va morir. Som en una societat que ha estès l'humor a tots els àmbits, de la publicitat als informatius, però que també ha dissolt el riure sorollós i l'explosió d'alegria.
Ara que som al pas de l'equador de carnestoltes, es constata que en fem ombra del que era antigament el carnaval. Vull dir a l'edat mitjana, en què aquestes festes podien durar fins a tres mesos, i que servien per subvertir les lògiques.
El sociòleg francès Gilles Lipovetski ho va estudiar, al seu llibre cabdal L'ère du vide (L'era del buit). Al carnaval, amb la jerarquia invertida, el bufó és el rei. I el mateix poble que l'ha triat, l'injuriarà i l'estomacarà. Els bojos nomenaran un papa o un abat que cantarà tornades obscenes. Cremaran gats i introduiran ases a les esglésies. Aquest esquema carnavalesc ha deixat la seva petja, amb un cert riure unit a la profanació dels elements sagrats, i la violació de les regles oficials.
D'aquí ve que per aquestes festes vegem al carrer disfresses dels diferents estaments del poder, de les institucions clàssiques, de monges, guàrdies civils i banquers.
Però el poble ara ho té més difícil. I no ja perquè l'humor s'hagi civilitzat. M'aventuro a dir que qui neutralitza la sàtira més àcida sovint és el mateix exercici del poder institucional, sigui en l'esfera que sigui: la política, l'espiritual o l'econòmica. Qui es riu de qui? Nosaltres disfressats? O aquells que reben la sàtira, la crítica, les víctimes de la ironia.
Se'n foten els polítics, els corruptes, els magistrats, i els de l'Euríbor.
Els temps són durs, i els valors tous, sí.
Ara per sort no cremem gats. Però el poder ens crema a nosaltres, ja sigui amb benzina o sense.
