Amb o sense Van Persie

L'expulsió de Van Persie no pot amagar, ni aquí ni a Anglaterra, la merescudíssima victòria del Barça contra l'Arsenal. Va decebre l'equip londinenc, un bon equip que té fama de jugar bé al futbol, pel plantejament que va proposar el seu entrenador, però també és veritat que contra un Barça que va voler i va tenir la pilota, és difícil fer alguna cosa més que intentar defensar-se bé. En tot cas, el futbol, dimarts, el va posar el Barça, i faria bé Wenger de recriminar a la seva estrella holandesa l'estúpida expulsió que va provocar, en comptes de limitar-se a carregar contra l'àrbitre totes les seves frustracions, que en la Champions són moltes i es poden entendre. El Barça les va viure molts anys en la seva pròpia pell. Però aquesta expulsió, que podria portar a engany sobre el que va passar a la gespa, no és el que va donar ales al Barça. Cal tenir el convenciment que el Barça hauria buscat de la mateixa manera la victòria i, molt probablement, l'hauria obtingut igual contra onze i de la mateixa manera que ho va fer contra deu. I, posats a parlar de l'àrbitre, en la primera meitat es va empassar un clar penal a Messi que no podia deixar de veure.

De fet, la clau de tot plegat es pot buscar en una de les primeres preguntes que es van fer a Wenger a la sala de premsa: com pot merèixer guanyar una eliminatòria un equip que és incapaç de xutar ni una sola vegada a porta durant tot el partit? Wenger va fugir d'estudi perquè la frustració que portava a dins li feia repetir una cosa certa: que havien jugat durant més de mitja hora amb només deu jugadors. Però aquesta és una pregunta que s'haurà de formular, i haurà de preguntar-se si un plantejament més valent no li hauria permès anar a marcar algun gol. Al Camp Nou es va trobar amb el de Sergio Busquets, en pròpia porteria, però en cap cas va burxar en la ferida que hauria pogut ser aquest gol que li donava l'empat ni tampoc el que podia suposar per al Barça l'absència dels seus teòrics centrals titulars: Puyol i Piqué, dos aficionats més a la graderia.

I aquí radica també un dels canvis que ha experimentat aquest Barça de Guardiola. En altres situacions, s'hauria sortit al camp amb l'ai al cor per l'absència de dos defensors bàsics. I, en canvi, aquesta vegada tot es reduïa a saber si el company d'Abidal seria Milito o Sergio Busquets. I fins i tot quan les ocasions clares no es transformaven en gol, ni l'àrbitre xiulava aquell penal a Messi o l'Arsenal sabia trencar el partit amb argúcies d'equip italià, la sensació era que el futbol triomfaria i que el Barça resoldria favorablement l'eliminatòria. El que no vol dir que molts culers de la vella escola patissin en pròpia carn aquelles pors atàviques del «ja hi tornem a ser» o «aquest any, tampoc».

I va arribar el golàs, de Messi. I ni el desgraciat cop de cap de Busquets, que va tornar a fer un partit impressionant, va servir per gaire res més que per donar emoció a tot plegat. Van Persie es va fer expulsar i, si hagués estat un jugador del Barça, jo també em queixaria perquè va ser una segona targeta groga exagerada. El Barça va saber tenir el cap fred i buscar el gol sense treva, però sense aparents presses. El va trobar en la bota de Xavi i, immediatament, en el clar penal a Pedro que va transformar Messi. Afellay podria haver tingut una nit de somni si hagués marcat, però les ocasions de gol van sovintejar amb escreix. El Barça va guanyar, ho va fer bé i no s'hi val a quedar-se amb el fet que els londinencs eren només deu al camp.