L'hora de l'acció
Som un país que ens agrada molt escenificar pactes, plans, acords, proclames i manifestos diversos. Quan ho fem presumim d'unitat i després de les signatures i celebracions tothom continua actuant com abans, molt sovint la lletra del pacte es petrifica sense aconseguir arribar a l'acció. Pura escenografia, doncs.
El món de l'educacióno ha estat pas una excepció en aquest entreteniment nacional. Celebràrem la Conferència Nacional d'Educació (2000-2002) de la qual es derivaren un bon grapat de proposicions reformistes. Posteriorment el Pacte Nacional per a l'Educació (2006) marcà una sèrie d'accions que, només en part, es traduïren en el cos legislatiu de la LEC (2009). Més tard han vingut diversos manifestos procedents de la societat civil demanant un esforç per a garantir un millor sistema educatiu, assegurar el model escolar d'immersió lingüística, etc. Tot molt lloable i acompanyat per un bon reguitzell de propostes de canvi molt ben intencionades. Ara bé, quantes d'aquestes iniciatives s'han convertit finalment en línies d'acció de la política educativa? Quines han estat assumides en la pràctica de les nostres aules i centres?
Els temps actuals ens exigeixen consensuar, sense tacticismes, mesures urgents i de calat estratègic per a poder encarar-nos a un fenomen tan complex i multidimensional com és el fracàs escolar. Ens cal un pla de xoc decidit i profund que pugui actuar sobre alguns dels indicadors clau d'aquest fracàs, tant en el terreny de les polítiques socials, econòmiques, d'habitatge, de família, dels joves... així com més estrictament de les educatives: formació dels mestres i professors, organització dels centres, aspectes curriculars i didàctics, de l'avaluació, de la relació amb les famílies, del tractament de l'excel·lència... Cal avançar en cadascun d'aquests fronts i fer-ho de forma coordinada.
Per això es fa del tot necessari un gran acord polític, social i educatiu que requereix àmplies dosis de generositat, patriotisme i intel·ligència. Que no sigui un pla o un manifest més que consolidi la retòrica i esdevingui inoperant. Per contra, que es basi a saber escoltar molt i molt els mestres i professors, directors i inspectors, famílies i alumnes, ajuntaments, sindicats, agrupacions empresarials... És hora que endeguem un pla de xoc contra el fracàs escolar i de promoció de l'èxit que es basi en un conjunt de mesures concretes i plasmades en l'acció. Un pla que contingui un calendari precís i un pressupost suficient, que faci propostes específiques basades en la confiança envers els centres i els professionals. Aquest pla requereix d'una administració educativa que prengui decisions basades en estudis amplis, rigorosos, multidisciplinaris i que, davant el conjunt de dades contrastades, sigui capaç de rectificar o reorientar accions i programes quan aquestes dades posin en qüestió els pressupòsits establerts.
En uns temps en què els recursos s'han d'optimitzar no ens podem permetre actuar a les palpentes o bé esperar al final per saber si un projecte ha culminat amb èxit o no. Aquest tipus de polítiques no són sostenibles. Per contra, la seva alternativa suposa encertar les estratègies més adequades, afinar els objectius més estratègics, dissenyar els programes més adients per a adreçar-se als factors clau per a la millora. Aquests factors han d'haver estat identificats per estudis i recerques específiques sobre l'èxit i el fracàs escolar a casa nostra.
Un pla de xoc contra el fracàs escolar i de promoció de l'excel·lència no és incompatible amb el conjunt de mesures a més llarg termini que hauran d'abastar els factors més estructurals que determinen els resultats del sistema i, així, poder-los revertir. Però mentrestant ens cal programar accions concretes i variades en aquells aspectes que ja sabem correlacionen directament amb els índexs de fracàs. Hem d'actuar avui per a demà, però també avui per a avui. Fem-ho!
