La bona consciència del Nord
“La part principal de la crítica se l'emporten totes aquestes ONG que ens sedueixen i ens empaiten amb una publicitat enganyosa, que aspira simplement a tocar la nostra fibra sensible per tal de rebre la nostra contribució econòmica”
He devorat en poques hores un llibre absorbent, que s'està posant de moda. Un assaig provocador i detonant, des del títol i el dibuix de la portada fins a la darrera línia. I que no amaga gens les seves intencions: es proposa la saludable tasca de desfer el precari edifici de ficció que les societats occidentals, els països del Nord, s'han muntat per creure's que la cooperació a l'anomenat Tercer Món, i més particularment a l'Àfrica, té alguna utilitat efectiva per a la gent que hi viu i ajuda al seu desenvolupament integral. De fet, la tesi del llibre és exactament la contrària: dit en poques paraules, consisteix a explicar que tot plegat no és res més que una manera de netejar les bones (o males) consciències del món occidental, quan no contribueix directament a generar múltiples mecanismes de corrupció en les organitzacions no governamentals que munten els seus presumptes programes d'ajuda per als països pobres del continent africà.
En realitat, i com hem avançat de bon començament, el to i el missatge del llibre, editat per La Campana, ja es defineix en el seu títol: Blanc bo busca negre pobre. L'ha escrit sense pèls a la llengua Gustau Nerín, un antropòleg barceloní que coneix bé el passat i el present de diversos països africans, en particular la Guinea Equatorial, on viu actualment. En pocs dies, el llibre s'ha fet conèixer per la seva claredat d'exposició i per la duresa de la seva crítica, que posa en un veritable compromís la gestió de moltes entitats benèfiques que gaudeixen entre nosaltres d'una aurèola de bondat i de prestigi que, almenys seguint la tesi del llibre, no sembla pas que hagin merescut.
En el seu advertiment inicial, l'autor vol salvar formalment la bona voluntat d'una certa part dels cooperants, però les pàgines que vénen després desmenteixen força aquest propòsit, sobretot quan se'ns descriuen actituds, expressions i conductes d'un paternalisme irritant i tronat, en el millor dels casos. Tanmateix, la part principal de la crítica se l'emporten totes aquestes ONG que ens sedueixen i ens empaiten amb una publicitat enganyosa, que aspira simplement a tocar la nostra fibra sensible per tal de rebre la nostra contribució econòmica. Com assenyala l'autor, pràcticament no n'hi ha ni una que expliqui amb precisió el resultat efectiu dels seus projectes, que sigui capaç de reconèixer algun fracàs, que admeti obertament la contradicció d'anomenar-se “no governamental” quan en realitat moltes depenen de les subvencions que reben de les diverses administracions. La crítica genèrica del llibre s'acompanya, no cal dir-ho, d'una munió d'exemples concrets, de noms i cognoms, de referències comprovables.
Com calia esperar, el llibre ha començat a generar algunes reaccions. Però m'ha sobtat de comprovar que encara són escasses: trobo a faltar les rèpliques almenys tan contundents i tan ben documentades com el llibre que ens ocupa. M'agradaria que es provoqués aquell debat obert i públic que el llibre sembla reclamar des de la primera ratlla. Que parlin les ONG i els cooperants, que es defensin, que contradiguin les dades, que explicitin la bondat del seu model, que justifiquin amb claredat com es gasten tants i tants recursos que recullen. I, sobretot, que ens expliquin d'una manera almenys tan convincent com aquest llibre la bondat i la justícia de la seva opció teòrica en benefici de l'Àfrica: que sigui realment veritat que no pretenen rescatar el negre pobre, l'indígena ignorant i endarrerit, l'africà dissortadament allunyat de la superioritat no sols econòmica sinó també moral d'un món opulent que sembla practicar, amb altres paraules i amb altres mètodes, una nova colonització, un nou adoctrinament i una nova conquesta.
El llibre, al meu parer i com calia esperar, cau en el defecte més corrent de la literatura pamfletària: concentra únicament tots els arguments que abonen la tesi principal del llibre, i en canvi ignora gairebé sempre els de signe contrari. És a dir, no para gaire esment a explicar-nos les experiències més reeixides, les entitats que fan bé la seva feina, la gent que defuig el paternalisme i el discurs moralista per implicar-se simplement en la vida quotidiana dels països africans. No cal dir que es tracta d'un defecte consumat a consciència, perquè ja hem dit que ens trobem davant d'un llibre de denúncia, no d'un estat de la qüestió pretesament objectiu i compensat. Sens dubte l'autor considera que ja hi ha prou propaganda induïda a favor de la bondat de la causa de la cooperació, i que el que es necessita, per equilibrar tant cotó fluix i tanta bondat angèlica, és proclamar unes quantes veritats als quatre vents.
Volia acabar aquest article recomanant la lectura del llibre i reclamant de nou un debat obert i sense embuts. Però, com si la realitat volgués afegir un plus d'oportunitat a la crítica de Gustau Nerín, obro el diari d'aquest matí i llegeixo un titular que diu: “Desenes d'intèrprets del cinema i la cançó desembarquen a l'Àfrica per realitzar accions humanitàries”. Repasso els noms d'aquestes ànimes caritatives de Hollywood i, veient la desfilada rutilant, em cau l'ànima als peus. Si tenia algun dubte sobre la conveniència d'obrir una mirada diferent, no gens convencional, envers l'actitud del Nord cap als països del Sud, se m'ha esvaït completament. Ara sí que crec que el llibre i el debat són d'una urgència peremptòria...
