Vímets per al nostre cistell

S'acosten els primers cent dies del govern Mas, aquells cent dies de marge que cal donar a qualsevol govern abans d'analitzar la feina feta, i és evident que alguna cosa sembla que ha canviat en la seva política comunicativa, centrada des del primer moment només en el tema de l'austeritat i les retallades obligades. No ho té fàcil aquest govern nascut entremig d'una crisi profunda i al qual des de Madrid se li exigeix una apretada de cinturó brutal. L'ha anunciada i l'ha començat a exercir, però des de l'Estat ja li diuen que no n'hi ha prou. El problema de Catalunya és que no té autonomia per fer allò que cal ni els diners necessaris per fer-ho. I el tema és que amb els diners recaptats a casa nostra es podrien fer moltes coses, però marxen, i el cert és que aquí cal pedalar més per rebre molt menys i quedar en inferioritat manifesta en relació amb les zones que reben la nostra solidaritat. És allò que el president Pujol repeteix: “Ejercer la solidaritat con los bienes ajenos”. Estem fotuts, però no n'hi ha prou amb dir-ho. Cal un pas endavant. De fet cal esprintar, però primer caldrà caminar i després, córrer. A mi em sembla que el que va dir Mas a Madrid dilluns és un primer pas, tímid, en aquest sentit, un pas reblat per la negativa del conseller Mas-Colell d'ahir a sotmetre's als capricis de la ministra Salgado, que ens vol més escanyats (i enganyats). Catalunya ha de tenir vímets per fer el seu cistell. Voldria pensar que tot plegat, amb la conferència de Jordi Pujol i fins i tot la discussió entorn de l'uniforme escolar, no són només moviments per desviar l'atenció mediàtica de la valoració dels cent primers dies de govern.