Opinió

Opinió

Veritats elementals

Heu pensat que amb un sol any de reduir a la meitat el nostre dèficit fiscal amb l'Estat els neguits financers més immediats de la nostra Generalitat es solucionarien?

Detecto en els darrers temps que sovint s'obliden les beceroles en el tractament de temes econòmics. Potser la seva complexitat pot contribuir a explicar-ho, però és que el fenomen abasta no tan sols els polítics sinó també els mitjans i més d'un expert. Em decideixo a incidir-hi.

Per exemple: la política econòmica del PP 1996-2003 va ser, sí, prou bona (Rato) en termes de generació de creixement i ocupació, però ho va poder ser en una conjuntura europea estable, aspecte que amaga amb les seves actuals crítiques al PSOE i que tampoc aquest sap contestar amb claredat. També la primera legislatura socialista va recollir bons resultats –el 2007, per exemple, a Catalunya ens aproximàvem a la plena ocupació i la dinàmica del PIB espanyol era superior a la mitjana de la UE.

Va ser al darrer quadrimestre del 2008 i sobretot el 2009 –s'exagera quan s'afirma que fa cinc anys que estem en crisi!... per exemple el sempre esbiaixat Sala Martín– quan arriba la crisi financera procedent dels EUA i la depressió a Europa. A no oblidar: el producte alemany cau un 4,5%. Per un temps i com a reacció, el món, inclosos els EUA, es torna keynesià; és a dir, intenta suplir amb despesa pública la caiguda de la demanda efectiva privada, tot i entrant en dèficit públic i en un augment del seu endeutament (Espanya passa d'un superàvit del 2% del PIB a un dèficit de l'11%). Segurament va ser un moviment exagerat, però en tot cas el 2010 s'ha pogut parar la caiguda del producte (noten que sóc una mica keynesià?).

A escala catalana ha passat quelcom semblant: 2009 va ser l'annus horribilis, amb caigudes de la producció industrials en alguns sectors de fins un 25-30% en aquest sol any i del nostre producte de quasi un 5%. El conseller Castells no va poder renunciar a una de les poques palanques que tenia a la mà, mantenir un cert to de la despesa pública de la Generalitat i, de fet, l'economia catalana no va seguir en depressió el 2010. Però els seus ingressos van caure intensament i van entrar en un dèficit obert.

Fins aquí un recordatori en perspectiva del que ha passat, els seus condicionants i algun element de valoració amb les seves circumstàncies (prou dels meus col·legues són partidaris de deixar caure les economies, amb els seus efectes socials, per criteris “d'ortodòxia”).

Però centrem-nos en l'escenari actual de l'economia catalana. Sí, hi ha dos vectors de comportament previsiblement positiu: la indústria exportadora, que està augmentant les seves xifres de vendes a l'exterior un 22% interanual els darrers mesos (cada cop menys dependència del mercat interior), i el turisme, quasi un 15% de la nostra activitat i que sembla que pinta bé per enguany. I em pregunto: tenen gaire a veure aquests bons resultats amb la política econòmica de la Generalitat?

I és que sovint ens volem fer massa il·lusions sobre l'actual marge d'actuació de la política econòmica de la Generalitat, tant en termes de competències com de recursos (sobretot ara).

Quant a competències, som conscients del pes i el paper de les polítiques econòmiques “centrals”, generals per a tot l'Estat espanyol?: la política fiscal, la pressupostària i la macroeconòmica global; la de les relacions laborals; la reglamentació de les assegurances socials; en gran mesura la política industrial i tecnològica; la supervisió financera, Banc d'Espanya i CNMV; les relacions exteriors, en especial amb la UE… I la comissió assessora (CAREC) proposant la utilització d'estris laborals i fiscals com si la Generalitat els tingués a les seves mans!

Quant als recursos, fa ja un temps que estic sorprès de l'alegria amb què es convoca els agents públics cap a una acció de canvi del model productiu. Com es fa això al marge del que ja fa el mateix sector privat? Quins fons hauria d'esmerçar la Generalitat vers una política enèrgica en aquest sentit? Els té? (altra vegada l'informe del CAREC en termes de priorització de sectors resulta ingenu en política econòmica).

Algunes beceroles més: una munió de “llestos”, més o menys progres, vénen a dir: “retalleu això del 10% a altres indrets que no siguin la despesa social”. Però és que el que passa és que aquesta –sanitat, ensenyament, serveis socials– suposa cap al 65 % del pressupost total de la Generalitat. Les matemàtiques poden ser complicades, però no l'aritmètica.

I crec, per acabar, que descartem massa alegrement el paper que podrien tenir els copagaments per a una part dels costos públics i també com a mecanisme moderador de la demanda (a Suècia la visita a l'ambulatori costa uns 8 euros). I és que el que no paguem en taxes (benefici personal) va a la càrrega tributària general. En el metro o rodalies paguem la meitat del cost; en l'ensenyament universitari, un 14%. Sempre hi cap l'exempció per nivells de renda baixos.

Ah! I heu pensat que amb un sol any de reduir a la meitat el nostre dèficit fiscal amb l'Estat els neguits financers més immediats de la nostra Generalitat es solucionarien?



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.