Una vida lligada al món

A primers d'aquest mes que ara s'acaba vaig sentir un malestar físic que em va impedir escriure un article sobre Simone de Beauvoir amb motiu del 25è aniversari de la seva mort, esdevinguda el 14 d'abril de 1986. Passats els dies, considerant que no només una efemèride justifica fer atenció a Simone de Beauvoir, m'he decidit a escriure'n perquè em van revenint fragments d'una entrevista filmada a l'autora d'El segon sexe que vaig veure per preparar-me l'article que no vaig poder fer. L'entrevista és de l'any 1967 i, realitzada per Max Cocopardo, va ser feta per la professora Madeleine Gobeil i per Claude Lanzmann, que uns anys després va emprendre el projecte del documental Shoah, testimoni imperible sobre els camps d'extermini nazi. Lanzmann, aleshores redactor de Temps modernes, la revista fundada per Sartre que fa anys que dirigeix, va ser amant de Simone de Beauvoir. Potser retornàrem a aquest fet, però si l'entrevista és memorable no és perquè va fer-la l'amant, sinó l'excel·lent entrevistador capaç de fer les preguntes pertinents que donen joc a una Simone de Beauvoir en plena forma intel·lectual. El cas és que allò que més recordo de l'entrevista, a part d'algunes consideracions prou vigents sobre les intencions políticament burgeses del menyspreu al feminisme, són les reflexions de la filòsofa sobre la seva escriptura memorialística: A instàncies de Claude Lanzmann, que apunta que són unes memòries íntimes que alhora testimonien una època, Simone de Beauvoir exposa el sentit de no parlar de la seva vida sense parlar del món.

A l'any 1967, en relació amb la seva narrativa autobiogràfica, Simone de Beauvoir havia publicat Memòries d'una jove formal, La força de l'edat i La força de les coses. Pel que fa al primer llibre, explica que va escriure'l amb el desig de saber com va esdevenir la nena i l'adolescent que va ser: “Hi ha una diferència molt gran entre una vida d'adult i una vida d'infant i d'adolescent. Tenia ganes de salvar la meva infància i adolescència. L'escriptura es va convertir en una mena de deure que vaig sentir cap a elles, de ressuscitar-les”. Ara bé, reconeix que no va ser fins que va esdevenir adulta que va sentir com la seva vida personal estava lligada al món. Simone de Beauvoir parla en aquest sentit de la llarga influència de la seva família burgesa, que va dur-la a “ignorar” el món fins pràcticament els 30 anys. Tanmateix, aquesta ignorància és ben significativa: Les persones tant es defineixen pel que coneixen com pel que ignoren. No només a un nivell individual: “La meva ignorància juvenil sobre la greu amenaça que representava el feixisme reflecteix l'actitud de l'intel·lectual d'esquerres a la França de l'època”. Però va arribar la II Guerra Mundial, l'Ocupació, la Resistència. Més tard també la guerra d'Algèria. I és així que Simone de Beauvoir va comprendre que allò que passava al món era la seva pròpia història, era cosa seva. I que, com es reflecteix a La force de l'âge i a La force de les choses, no podia parlar de la seva vida limitant-se al seu apartament, les seves tasques personals, les seves lectures, els seus treballs: “M'han retret que hagi dedicat tant de temps a escriure aquestes memòries com si fossin un exercici narcisista, egocèntric. Penso que aquest retrat és fals. Si he parlat de mi ha estat per donar testimoni de la meva època i de certes coses que em superen”.

L'actitud de Simone de Beauvoir es correspon amb la de l'anomenat intel·lectual compromès. S'ha posat molt en dubte. També s'han qüestionat, amb raó, moltes posicions de Sartre i Simone de Beauvoir, com ara en relació amb l'estalinisme que no van condemnar durant anys per no fer suposadament el joc al capitalisme. Però, sense menystenir els errors que s'hagin fet i puguin fer-se seguint aquesta actitud, em pregunto si l'intel·lectual no té el deure de comprometre's amb el món i a la vegada de testimoniar la seva època. I no només és cosa d'intel·lectuals: El món en què vivim no ens fa sentir que ni podem ni devem sentir-nos-en al marge? Passats els anys, Claude Lanzmann, amant i entrevistador de Simone de Beauvoir, ha escrit les seves pròpies memòries, publicades en castellà (La liebre de la Patagonia) per Seix Barral. No sempre ha seguit l'exemple de la seva antiga amant, de la qual parla a bastament. Són unes memòries força egòlatres, però amb passatges memorables en què s'oblida una mica d'ell mateix per recordar la seva recerca dels supervivents dels camps d'extermini nazi.