El Madrid de Florentino

Superats els quatre clàssics amb la lliga ben encarrilada, el regust per la copa perduda i amb la classificació per a la final de la Champions aconseguida, el Barça es pren un parell de dies de descans físic i psicològic, però ja té al damunt un derbi amb l'Espanyol clau per resoldre per la via ràpida el títol de lliga i poder preparar amb una certa tranquil·litat la final de Wembley. Queda encara molta feina per fer, per poder considerar aquesta temporada com una gran temporada, perquè això ho acaben dient els títols, però futbolísticament ja es pot dir que ho ha estat. El Barça ha fet un gran futbol, el millor futbol, i ho ha fet amb molta gent de la casa que ha sabut donar la cara quan les lesions i els infortunis han fet molt curta una plantilla que ja ho era, de curta. Guardiola diu que està orgullós d'aquests jugadors. I els barcelonistes han d'estar-ho de tenir un entrenador com ell i un equip tècnic de gran vàlua futbolística i humana que sap com portar aquest grapat de jugadors exquisits que estan fent història al Barça i en el futbol mundial.

La semifinal de la Champions amb el Madrid es va resoldre pel resultat global de 3 a 1 favorable al Barça. De fet, el mateix resultat de semifinals que li va permetre al Madrid el 2002 presentar-se a la final de la seva última copa d'Europa i guanyar-la. Llavors, un dia de Sant Jordi, el Madrid va guanyar 0-2 al Camp Nou i el Barça va empatar el partit de tornada. Ara, nou anys després, va ser el dia de la Mare de Déu de Montserrat que el Barça, amb dos gols de Messi, va guanyar al Bernabéu i que dimarts en va tenir prou amb un empat per classificar-se per a la gran final. Com han canviat les coses! El 2002, la semifinal de la Champions era el ferro roent a què s'agafava el Barça de Joan Gaspart. Arribar a la final, que el Madrid va guanyar al Bayer Leverkusen, hauria canviat alguna cosa? En tot cas, aquella eliminació va portar a la nefasta temporada en què Gaspart va dimitir i es van haver de convocar les eleccions que van portar Laporta i Rosell a dirigir el club.

Guardiola, en la roda de premsa de dimarts, ho va voler recordar. Va recordar que els jugadors fets a la casa van estar moltes temporades sense guanyar res. I, amb un punt de dolenteria, va recordar que la Quinta del Buitre havia servit d'exemple al Barça que va forjar Cruyff. Guardiola va estar elegant i no va voler parlar d'àrbitres, ni de campanyes, ni del Madrid. Si ho va fer –parlar del Madrid– va ser per elogiar-lo.

Sandro Rosell estava exultant. I va tenir l'encert de parlar de la seva satisfacció i del gran comportament de l'afició i els seus jugadors i tècnics i no fer-ho del Madrid. Va dir que no tocava, que en aquell moment no tocava. Però és conscient que sí que se n'haurà de parlar del que ha fet el Madrid. Dimarts, i ahir els diaris madridistes hi van tornar, es tornava a culpar l'àrbitre i les «males arts» del Barça. Es tornava a parlar de robatori. I al villarato hi afegien el platinato. Les imatges parlen per si soles i si el madridisme, el Madrid, es conforma amb aquesta explicació és que estan molt pitjor que el Barça de les èpoques victimistes. Aquest Madrid insulta. Quan acusa la UEFA, que ja decidirà, i quan acusa el Barça i els jugadors del Barça. Això que ha fet el Madrid no es pot oblidar. De cap de les maneres. I el culpable és un: Florentino Pérez. Valdano, Butragueño i Mourinho ja no ho poden amagar. I a Casillas li ha caigut la careta.