Opinió
Crisi i desorientació
Els ciutadans no coneixem amb suficient nitidesa per què ha sorgit aquesta crisi, a part de la ‘bombolla immobiliària'. No se'ns diu qui són els responsables i quines mesures de sanció i de càstig s'han adoptat contra ells
La ciutadania catalana està patint una situació de gran confusió, perplexitat i desorientació sobre les causes i el desenvolupament de la crisi actual, que no solament és econòmica, car també és política, i, sobretot, ètica.
Els catalans estem assistint a una política de greus restriccions econòmiques: retallades significatives dels pressupostos públics, que són especialment greus en la sanitat, en l'ensenyament i, per mi, en la cultura, que els governants no expliquen suficientment les raons i les causes, i no es plantegen si aquestes cal que siguin de la mateixa importància, especialment en els sectors tan sensibles com els esmentats. En un altre aspecte, la voluntat de limitar les pensions, fet que moralment em mereix una profunda suspicàcia sobre els objectius reals d'aquesta política.
Els ciutadans no coneixem amb suficient nitidesa per què ha sorgit aquesta crisi, a part de la bombolla immobiliària. No se'ns diu qui són els responsables i quines mesures de sanció i de càstig s'han adoptat contra ells. Es diu que són els grups econòmics, els especuladors, actors principals del nou concepte de “mercat”, com a element determinant. Segons certs economistes, són els que controlen la situació i marquen les pautes a seguir en funció dels seus interessos. En tot cas, del que som conscients els ciutadans és que som nosaltres qui paguem els plans trencats, sense poder expressar la nostra veu.
L'augment de l'atur
La situació preocupant de l'atur, que desgraciadament segueix augmentant, l'actitud i pràctica de capitalisme salvatge que adopten moltes empreses amb el seu personal, cancel·lant els seus contractes laborals, sense explicacions, sovint sense cap raó que ho justifiqui, de manera sobtada i amb una frivolitat inquietant. On està la consciència ètica dels que ho fan? Cal dir que hauria de ser la qüestió que meresqués una preocupació prioritària per part del govern català i de les institucions econòmiques més significatives.
Molta gent pateix l'atur: potser en especial els joves, els immigrats, la gent de mitjana edat, tot tipus d'assalariats, i no s'albira que els empresaris, que tenen una responsabilitat capital, mostrin una especial sensibilitat per tal de trobar-hi proves de solució. Tampoc les institucions creditícies hi ajuden. Cal esmentar el paper que hi té l'economia submergida. Si no lluitem contra l'atur amb eficàcia anem cap una situació de conseqüències inquietants, afectant a tothom, si no reactivem urgentment la regulació del mercat i del consum.
Incompetència
A nivell espanyol la incompetència, junt amb la corrupció, es palesa. A vegades tinc la impressió que el PSOE i el Zapatero malden per tal que les pròximes eleccions les guanyi el PP, malgrat la seva incompetència, la manca de sentit d'Estat, practicant una oposició sempre negativa i abstenint-se de cooperar en la solució del problemes. A més, no oblidem els molts casos judicials que l'envolten.
Per una altra banda m'inquieta la bastant generalitzada obsessió anticatalana, molt injusta, perquè, a més, a fi de comptes el principal perjudicat serà l'Estat espanyol, que tants beneficis treu de Catalunya, a part dels perjudicis de tot tipus que estem abocats a patir els catalans.
En aquesta situació, m'angoixa el silenci o l'actitud preocupant de molts polítics, dels intel·lectuals, i dels economistes i dels sociòlegs, de la mateixa manera que la posició clarament de combat en contra dels principis democràtics de certs mitjans de comunicació del centre, que tant pes tenen en la formació d'una opinió pública injusta i desfavorable respecte a Catalunya, així com pels interessos del mateix Estat espanyol.
Vull recordar el gran intel·lectual, escriptor i economista español José Luis Sampedro, que, malgrat la seva edat avançada, acaba de publicar dos textos cabdals, Reacciona i ¡Indignaos!, en aquest segon seguint la línia de Stéphane Hessel, un dels redactors de la Declaració Universal del Drets humans, de 1948, que em semblen de lectura obligada en aquestes circumstàncies, per conscienciar-nos de la situació molt greu que patim a causa d'aquesta crisi.
