‘Copenhaguen'

Un dia de 1941 van trobar-se a Copenhaguen dos grans científics del segle XX, el danès d'ascendència jueva Niels Bohr i l'alemany Werner Heisenberg. Havien mantingut una relació de mestre i alumne avantatjat en una complicitat que no va excloure la rivalitat. A l'any 1941, en plena Guerra Mundial, tots dos continuaven investigant sobre la fissió nuclear, de manera particular Heisenberg, que treballava en un projecte finançat pel règim nazi en vista a l'explotació pràctica de l'energia atòmica, cosa que, de fet, s'orientava a la fabricació del tipus de bomba que, quatre anys després, va esclatar a Hiroshima i Nagasaki. Allò que van dir-se els dos científics en aquella trobada va ser explicat per Bohr i Heisenberg, el qual va insistir que havia plantejat a l'antic mestre si tenia el dret moral de fer aquella recerca. La relativa paradoxa és que, havent fugit de la Dinamarca ocupada, Bohr va col·laborar a Los Alamos amb el grup de científics liderat per Oppenheimer que van aconseguir crear la bomba atòmica.

Entre allò que van dir-se i allò que, pouant de la memòria sempre fràgil, incerta i enganyosa, van explicar-ne Bohr i Heisenberg hi ha un buit inevitable que, fent-ho volgudament visible a través de l'enginyós artifici de la construcció dramàtica, l'escriptor Michael Frayn s'ha atrevit a omplir amb la seva imaginació a Copenhaguen, una obra interessantíssima que es representa al TNC en un muntatge dirigit per Ramon Simó magníficament interpretat per Rosa Renom, Lluís Marco i Pere Arquillué. Ho és perquè, amb un exemple paradigmàtic, recorda coses tan vigents com ara els perills de la ciència al servei del poder, la responsabilitat moral del científic. El Bohr de l'obra de Michael Frayn afirma que, amb els seus principis científics, ell i Heiseberg van contribuir a tornar a posar l'home en el centre de l'univers fent-lo la mesura (incerta) de totes les coses. Però també van contribuir a destruir-lo. Encara més ell, el perseguit, però perquè l'altre no va poder. Potser.