La mirada de l'altre

Feia temps que Rafael Jorba, un dels noms més sòlids de la premsa catalana del nostre temps, guardava un llarg silenci escrit, a causa de la seva condició de membre del Consell de l'Audiovisual de Catalunya. Ara, alliberat d'aquesta responsabilitat pública, ha irromput de nou entre nosaltres no pas amb articles de diari més o menys apressats, sinó amb un llibre que condensa les seves reflexions d'aquest període obligat de reserva. Un llibre en castellà que porta el títol que encapçala aquestes ratlles i que acaba de publicar l'editorial RBA. Ens trobem, doncs, davant d'una bona mostra d'aquesta mena estranya de periodistes que no es limiten només a contar-nos l'actualitat més rabiosa a cremadent, sinó que de tant en tant s'aturen a reflexionar per què les coses són com són o per què passa el que passa. El llibre arrenca amb una declaració de principis que també figura en el subtítol, un manifest per l'alteritat que reclama la urgència de col·locar en el primer pla del nostre capteniment la presència de l'altre, just en un moment en què la vella Europa viu obsessionada pel temor que suscita l'immigrant, el foraster, i quan s'aboca de manera temerària al corrent sense aturador del populisme, el racisme i la xenofòbia.

En realitat, el llibre de Rafael Jorba s'ocupa, de manera breu i entenedora, de la majoria de les qüestions més importants que ara mateix tenim a l'agenda col·lectiva. Del tema de l'arribada del desconegut, per descomptat, però també de qüestions tan candents com la laïcitat, les llengües, les relacions de Catalunya i Espanya, la religió i la raó, els mitjans de comunicació (que són les noves “catedrals emocionals”), el necessari pacte de ciutadania... Són, de fet, els assumptes que més ens interessen i que l'autor ha anat abordant en diverses conferències i intervencions públiques que ara s'agrupen en el llibre. La diversitat d'orígens i de temàtiques no condueix, per fortuna, a un llibre estrafet, forçat per la diversitat dels contextos, sinó a una obra equilibrada, presidida en tot moment per una gran voluntat de comprendre i allargar la mà, de teixir complicitats, de buscar l'entesa per damunt de la confrontació, d'assossegar el debat a vegades vociferant i intempestiu que tan sovint ens acompanya. Així, doncs, una idea de conciliació i de recerca constant de les raons de l'altre amara el discurs, ponderat i realista, d'aquest periodista igualadí.

És un discurs, certament, que té molts més seguidors del que sembla, però que avui treu molt poc el cap en els mitjans, en els debats públics, en les converses. A ningú no sembla interessar-li gaire que hi hagi qui ens recordi la complexitat de les coses i la necessitat del pacte social permanent que ha de garantir a tothom un lloc al sol. Ara passen endavant les presses, els radicalismes verbals, les solucions simples als problemes complexos, les afirmacions identitàries. Aquest és avui, sens dubte, el discurs dominant. I és així com la majoria dels líders d'opinió que dominen les nostres urgències s'afanyen a considerar superats aquells punts de vista que, en lloc de mirar de cremar etapes per arribar a finals més aviat incerts, propugnen una evolució tranquil·la de les coses, una caminada col·lectiva ben àmplia que sigui respectuosa de l'altre, atenta a les creences, les parles, les opinions diferents. Això val, és clar, per a la política, per a la religió, per a les comunitats plurilingüístiques com la nostra, per a les nacions/estats d'estructura complexa, per al món de la informació.

Probablement, doncs, un home que, per exemple, propugna com a sortida de les relacions entre Catalunya i Espanya un federalisme càlid navega a contracorrent. La realitat concreta del dia a dia polític sembla contradir-lo, quan s'han trencat tants ponts de diàleg, quan allò que predomina en aquest moment és el culte a l'emoció més que no pas l'anàlisi ponderada, quan a les dues riberes preval la confrontació o, pitjor encara, la ignorància i la desconfiança mútues. I, en el fons, una cosa pitjor encara: cada cop més, la diversitat és vista com un mal, com un entrebanc, en comptes de ser considerada no sols una realitat indefugible, sinó una autèntica riquesa.

En aquest sentit, les aportacions de Jorba en el terreny de la laïcitat i dels mitjans de comunicació són particularment interessants. A diferència del que passa per exemple a França –un país i una cultura constantment presents en les referències de l'autor–, entre nosaltres el debat sobre les regles que han de regir les relacions entre el substrat cristià de què partim, la secularització creixent de la nostra societat i l'arribada entre d'altres de l'islam està encara terriblement endarrerit. Regnen només el recel, el desconeixement, la suspicàcia. I, pel que fa als mitjans de comunicació de masses, hi ha molt poca gent que s'aturi a analitzar fins a quin punt han pres una deriva d'espectacularització creixent i, com dèiem fa un moment, de culte estricte a l'emoció. Aquella antiga voluntat d'actuar com un autèntic Parlament de paper sembla haver-se difuminat en benefici de la necessitat de perseguir l'audiència al preu que sigui, ara que la revolució digital i la crisi econòmica castiguen amb tanta duresa la supervivència del paper escrit, del diari tradicional. Una vegada més topem amb la necessitat de combatre, també en aquest terreny, la temptació del populisme, l'afalac als instints més primaris d'uns lectors cada cop més incauts, més indefensos.

No hi ha estridències en aquest llibre, no hi ha ni una gota d'espectacle. Hi ha mesura, reflexió, sentit comú, fins i tot prudència. I, com hem dit, una tesi que circula per totes les pàgines, de punta a punta de l'assaig: si no comprenem la mirada de l'altre, les raons profundes que bateguen en l'home o la dona que tenim ara mateix al davant, com ens podrem entendre civilitzadament entre nosaltres?