Una flor no fa estiu
A hores d'ara parlar amb equanimitat del moviment del 15-M, conegut popularment com el “moviment dels indignats”, és difícil sense caure en generalitzacions injustes després dels recents disturbis al Parlament. De la mateixa manera que potser tampoc no va ser equànime l'embadaliment amb què es va contemplar i es va donar suport a aquest moviment (ho arriba veritablement a ser?) quan semblava que tot eren “flors i violes i romaní”. Tal com estan les coses, si els “indignats” (i les “indignades” també) no són capaços de reconduir les coses ràpidament i amb habilitat, tot plegat acabarà en no res. El problema potser és que aquest moviment popular ha volgut començar la casa per la teulada, i l'experiència ens diu que això acostuma a acabar malament. D'altra banda, tota aquesta colla d'“indignats” que ara volen canviar radicalment el sistema, semblen sorgits del no-res, a cavall d'una crisi econòmica realment dura. Però aquests nous conversos, on eren quan les coses anaven a tot vent? Voler canviar el món tot sencer i de cop (ara!) és la manera de no acabar canviant res. No sóc qui per donar consells, però si amb la paciència del pagès aquest moviment no comença a treballar des dels fonaments, tot plegat haurà estat un gran foc d'encenalls, que de la mateixa manera que pren amb una gran foguerada, igualment s'apaga. Potser haurà estat més que una flor d'estiu, però ja se sap que tampoc un camp no fa primavera.
