‘El noi de vidre'
És així com el vaig batejar en el meu llibre crònica sobre les vagues obreres baixllobregatines. Perquè va ser un sindicalista de nou estil: amb capacitat de negociació, agosarat, que tractava directament amb les autoritats sindicals i polítiques, que sabia encomanar tot un guió de lluita obrera. I això que era “el més petit de tots”, bé que amb experiència ja de presó: així veia jo Carles Navales, el dirigent sindical d'Elsa, el 1974. L'amistat va reeixir: passava moltes hores a casa i vaig introduir-lo en les meves esglésies, com ara Can Boadas. Ell m'ho recompensava amb escreix gràcies a la seva sensibilitat per l'univers del cinema i perquè era un analista, de les situacions polítiques, ben allunyat dels tòpics i de les consignes. Amb ell i amb el Manuel Campo Vidal, tractàvem de cooperar amb un PSUC, resum de moltes lluites mítiques i punt de trobada entre obrers nascuts majoritàriament a “la España del Sur”, per dir-ho amb frase d'Alfons Comín –el nostre referent amb lletres grans– i els aleshores joves, incorporats a la política en el marc ben poc dogmàtic de l'Assemblea de Catalunya. A tots tres ens feia por la política dels dogmes, massa encarcarada. Quan, després de les primeres eleccions municipals, va tenir lloc l'escissió en el si del PSUC, en Carles i jo ens vam incorporar a l'equip municipal que encapçalava Frederic Prieto. (Manuel Campo acabava d'incorporar-se, de Madrid estant, a TVE). Regidors cornellanencs durant molts anys, es pot dir que hi va haver trencadissa entre nosaltres.
Qui sap si per la manera com ell, Carles Navales, via Santiago Carrillo, va passar-se als socialistes. No va ser, en cap cas, una ruptura pacífica, com queda reflectit, per exemple, en els articles que tots dos publicàvem. El temps, “gran escultor”, ens va anar oferint nous punts de contacte i treves a favor d'una reconciliació, segurament massa lenta. Jo he anat llegint La Factoría, que ha estat la revista made in Navales i que quedarà com a herència tant dels bons contactes d'aquest esprit de finesse, que ha estat, i com a comentarista sòlid de tot allò que ha fet xup-xup al nostre petit país. És ell qui ens ha demostrat que es pot fer pàtria genuïna des d'una rectoria de Colomers. Dotze anys més jove que jo, amb la seva mort m'he sentit molt més vell, potser ingrat i amb sang sectària a les venes. Sé que n'hi dec una.
