Revolta i revolució

El desconcert de la casta opinant, i en més d'un cas una barreja d'apatia i recel, envolta l'acampada de la plaça de Catalunya. Hi ha hi està a favor, qui en contra, però costa de trobar tant en un sector com en l'altre arguments que vagin més enllà de qüestions simptomàtiques. Per començar, no hi ha acord social sobre la dimensió del fenomen. És una fotesa, o és la punta de l'iceberg d'un estat de qüestió tremendament profund i determinant? Tot i que per força seran apunts parcials i fragmentaris, provaré de fer algunes observacions sobre el fet i les circumstàncies.

Tot i que a efectes de consciència col·lectiva tindria sentit, tal com es va demostrar a les banlieues franceses fa poc, després a la seu londinenca del partit tory arrasat pels estudiants, i a l'assalt del Parlament irlandès, o tret que no es tracti de societats on la modernitat no ha arribat a la majoria ciutadana, i per tant encara funcionen els mecanismes antics, com a Tunísia i a Egipte, els savis de la tribu d'Occident semblen convençuts que assaltar seus empresarials i bancàries i cremar barris és poc factible per la intendència i els costos humans i per les possibilitats d'èxit.

A Tunísia i a Egipte la revolta ha tingut èxit –està pendent de veure com s'acaba– per la conjunció de factors situats en punt extrems de la campana de Gauss: el primitivisme de mecanismes i costums associats a les democràcies desenrotllades d'una banda, de l'altra l'ús general de mòbils i xarxes socials. El sentit i l'èxit d'una revolta clàssica a Europa tornarà a ser possible si la immigració i la nova cobdícia de l'oligarquia canvien les proporcions d'estatus i benestar dins del conjunt de la societat i, tal com ja comença a passar, es torna als paràmetres del XIX.

Hi ha una massa crítica quantificable a partir de la qual la revolta al carrer i l'assalt dels palaus són efectius, i els casos tunisenc i egipci, que en són mostra, són difícils d'aplicar als “indignats” que quan escric aquestes línies encara són –no sap ningú fins quan, ni ells mateixos– a la plaça de Catalunya. Tal massa crítica la determinen la proporció entre la misèria de la ciutadania i el grau de robatori dels dirigents d'una banda, de l'altra l'afinitat amb els valors dels Estats Units dels sàtrapes en el poder i la dels sàtrapes que sempre acaba havent-hi al darrere dels descamisats que es juguen la vida davant dels esbirros de les forces de l'ordre.

El miratge de la tranquil·la Europa, que mesurada per la influència en la comunitat mundial és un fantasma, faria creure que els ciutadans ben peixats i establerts amb confort no es juguen l'ordre institucional a garrotades pel carrer, i que els són un mal menor les ineptituds administratives, el mal funcionament i els abusos, però a partir d'un punt de desequilibri de la riquesa, manifestat en el nombre de joves sense feina ni expectatives en proporció amb el conjunt de la població, la revolta torna a ser possible i a tenir sentit. I el renova a partir de la força de les imatges, de la difusió que qualsevol acte significant adquireix a Youtube i a les xarxes socials.

Quan la ciutadania es revolta contra un estatus governamental tirànic, se sol emparar dels valors i les idees més oposades a les establertes. Els xiïtes contra el xa de Pèrsia, i en general el radicalisme islamista contra les dictadures d'inspiració socialista o pseudosocialista d'Àsia i Àfrica, i el fanatisme cristià contra els socialismes europeus, el cas de Polònia al capdavant. Això explica el pànic del bloc occidental a l'expansió comunista, que va mantenir Franco en el poder per por d'una alternativa prosoviètica dins de l'oposició democràtica espanyola.

Ja s'ha vist a Tunísia i a Egipte –i a d'altres llocs on es reprodueixen els mecanismes que allí han tingut èxit, si més no en la fase inicial del procés– com la por d'allò que pot venir després de la caiguda en substitució d'allò que hi havia priva els països més poderosos d'Occident de donar suport sense ambages a revoltes contra inqüestionables tiranies. Que el bé i el mal no són els paràmetres en joc ja no és discurs de filòsofs i moralistes, sinó d'agents de borsa.

Si es comparen amb les revoltes clàssiques –on es disposa de bibliografia, i sovint hagiografia–, les recents semblen engegades sense líders ni model alternatiu. En sentit estricte no són revolucions sinó revoltes: es va contra allò que hi ha sense articulació del camí ni idea de l'objectiu, i no és clar si els dirigents formaven part de la causa o s'hi han afegit per l'oportunitat. No hi ha sistemes d'idees –i no es tracta si cal enyorar-los–, no apareixen expectatives fonamentades de canvis substancials cap a un món millor; només s'hi veu gana, disgust i cansament. La manca aparent de fonament filosòfic retrau a la vella discussió sobre els efectes mutus de causa i efecte entre pensament i realitat social: Voltaire, Saint-Just, Lenin, Mao són fills del seu temps, i el seu temps és fill seu.

Cas a part de canvis radicals és Islàndia, on el punt de partida d'una societat civil madura i organitzada ha permès no tan sols formes alliberades d'aldarull públic i trencadissa física –i de morts–, sinó que revolta i revolució vagin alhora, que el mateix moviment a la contra ja hagi sortit d'una mecànica de solució, amb l'efectivitat i l'estalvi d'energia, temps i neurosi col·lectiva que comporta. Un model interessant per a Catalunya, on caldria, però, recuperar les estructures organitzatives tradicionals al marge de l'administració, que tan bons resultats van donar els últims temps del franquisme, i que ara semblen enterrades en una inacabable letargia.