La xocolata del lloro

Aquest solstici d'estiu ve marcat per l'espectacle dels “nous” ajuntaments, entretinguts en el patètic concurs de fer veure qui es castiga més els sous i qui fa més costat a la gent que l'està passant magra, que cada dia és més. Aquest hipòcrita exercici d'autoflagel·lació es fa, en molts casos, sense haver tingut ni tan sols temps de saber com està la caixa municipal que han heretat. Total, la xocolata del lloro al costat d'uns pressupostos que no s'atreveixen a tallar per on tots, a casa nostra i als negocis, ja ho hem fet: per la despesa fixa, pel personal i l'estructura. No patiu que no veurem cap nou alcalde regalant a l'oposició el caramel de demanar un ERO. Ben al revés, la solució màgica expliquen que és acabar de matar els que creen treball, apujant impostos i reduint la inversió que genera riquesa.

Jo els entenc; a ningú no li agrada arribar a la feina i veure aquella cara del que sap que el faràs fora o trobar-se cada dia el personal escridassant-te a la porta i els mitjans fent fotografies. Però una de les coses que reclama el carrer aquests dies és precisament això: que es porti el que és de tots, com a mínim, com portaries el de casa teva.

I si aquesta feina és massa desagraïda, doncs no t'hi haguessis posat, que per molt menys l'Ariel Santamaria era feliç i ara, el pobre, ja me'l veus tornant a repartir cartes.