Coses al seu lloc

Fa una setmana les pàgines dels diaris van omplir-se d'articles que sentenciaven que, amb l'acció que volia impedir la sessió al Parlament del 15 de juny, l'anomenat moviment dels indignats quedava desemmascarat: finalment s'havien tret la careta de no violents aquella colla d'antidemòcrates i fins i tot colpistes, una acusació que, sincerament, em costa d'entendre tenint present la tradició uniformada del colpisme i, sobretot en el cas que triomfi, la seva vinculació a grups de poder. Més aviat no és vinculable l'acció a la tradició de la desobediència civil amb cadenes humanes a l'entorn de congressos i parlaments? El cas és que en alguns articles hi havia una mena de cofoisme que es manifestava amb un “ja ho havia dit jo” quina mena de gent és aquesta, però, sigui perquè sou uns “sants innocents” o uns “progres” tan fracassats com estúpidament nostàlgics, no em fèieu cas quan us avisava sobre el monstre que alimentàveu amb la vostra simpatia o almenys condescendència. Davant de l'acció suposadament tan violenta, es donava més o menys per fet que el “moviment 15-M” estava acabat i que, en el cas que fos reconegut, havia perdut el suport popular que hauria pogut tenir. No es parlava del fet que la protesta és per les retallades. De la violència (perquè això és violència) que suposa la disminució d'uns drets socials. Resulta, però, que hi havia gent que no ho havia oblidat. I és així que milers de persones van manifestar-se diumenge en diverses ciutats catalanes. A vegades una bona manifestació posa les coses al seu lloc: hi ha un malestar social i no és només una cosa de quatre que criden a les places. No pot saber-se encara què en sortirà, d'aquesta indignació política. Però s'hauria de desitjar que fos una cosa bona. En tot cas, temps al temps. El temps que ens hauríem de concedir, jo la primera, per pensar les coses i escriure'n. A part de posicions, supòsits i prejudicis, que jo també tinc, em sembla que moltes coses es diuen i s'escriuen amb massa pressa.