Opinió

LA TRIBUNA

La CEE al poder

La CEE tenia ganes de plantar cara al govern socialista, i amb l'excusa de refusar un projecte de llei, ha entrat a sac en la vida pública

La Conferència Episcopal Espanyola (CEE) s'ha carregat la llei reguladora dels drets de la persona davant el Procés Final de la Vida (més coneguda com la llei de la mort digna). I ho ha fet de la pitjor manera possible. En primer lloc, pel to: a què treu cap aquest to bel·ligerant en un tema com aquest, que afecta restrictivament els malalts en fase terminal? Mentre llegia les seves desqualificacions, em venien ganes de dir: “Per favor, senyors bisbes, no alcin la veu d'aquesta manera. Recordin que estem en un hospital”. Als hospitals no hi manquen els rètols que demanen “silenci”. Doncs això. El que hagin de dir, ho diguin fluixet. Sense alçar la veu. I sobretot, sense proferir amenaces. Al revés: utilitzin aquell to pastoral i afectuós que solen utilitzar els capellans quan porten la sagrada comunió als malalts. Més que més, si han de dir al malalt que, pels motius que sigui, no li poden administrar els darrers sagraments. En la fase terminal de la vida, abunden els malalts que pateixen horriblement. Qualsevol cura pal·liativa, com ara un simple sedant, administrat en el moment oportú, és per a aquests malalts una cosa molt semblant a un sagrament. Un malalt necessita pau, conhort i saber si la seva malaltia té cura o no té cura. El malalt s'alimenta d'esperança. Si sap que no es pot guarir, aleshores el que vol, per damunt de tot, és no patir. I és lògic. Si un malalt sap que no pot millorar, sinó únicament empitjorar, perquè la seva vida s'està acabant, el que vol és que s'acabi de debò. El que vol és morir. Per la senzilla raó que patir per patir, o patir per res, no és humà. De manera que no em puc ni imaginar el portaveu episcopal consolant un malalt irreversible amb el arguments esgrimits en la roda de premsa. Com ara aquest: “El dret inviolable a la vida”. Hi ha algú que es vegi en cor de dir a un malalt, que sap que s'està morint, amb un patiment extrem, que “de bona gana l'ajudaríem, però que no ho podem fer, perquè vostè, amic, té dret a la vida, i un dret tan sagrat que és inviolable. Ho sabia, vostè, això? Doncs ara ja ho sap. Què hi farem, si el que Déu vol és que pateixi”. I com que això el malalt no ho entendria, i tampoc està en condicions de preguntar si aquest dret a la vida és realment un dret o bé una obligació, aleshores li hauríem d'explicar la roda de premsa sencera. I això sí que seria letal. Seria exactament una “pràctica eutanàsica encoberta”, la mena de pràctiques que la Conferència Episcopal vol evitar, no més que aquesta, atès que resulta inevitable, tal vegada no seria considerada un crim. Els atenuants compten.

Si el to de rebuig no era el que s'escau en un tema com aquest, més pastoral que altra cosa, la pressa per refusar-lo, encara menys. No s'han carregat una llei, sinó un projecte de llei. Han matat un embrió, i això és greu. Si la comissió permanent, després de llegir el projecte, no el va trobar prou correcte, el que havia de fer, al meu entendre, era proposar les esmenes que cregués oportunes. Amb poques paraules: donar un cop de mà. No hi ha cap inconvenient que un projecte de llei com aquest es faci de manera conjunta, i amb els assessoraments que facin falta (jurídics, canònics, pastorals i sobretot mèdics). El que no es pot fer és girar-s'hi d'esquena, com acaba de fer la CEE, refusar-lo sense contemplacions, i de passada carregar-se també el sistema democràtic, qüestionant la legitimitat dels poders públics en relació amb certes lleis o normes, pontificant sobre si les lleis aprovades per majoria són o no són justes, que no ve al cas, ja que tampoc ho pretenen, o especulant sobre possibles males interpretacions d'un projecte que encara no ha entrat a tràmit, i que per tant és esmenable, i a més a més, serà esmenat. I ells ho saben. D'aquí ve que hagin dit que, “si sale como està”, ens hi oposarem “amb tots els mitjans democràtics disponibles” (dels no disponibles, no, és clar). Saben prou bé que “no saldrà como està”, perquè sempre hi ha esmenes, però tan se val! La CEE tenia tantes ganes de plantar cara al govern socialista i de dir quatre fàstics sobre el sistema democràtic que amb l'excusa de refusar un projecte de llei ha entrat a sac en la vida pública, qüestionant el sistema, creant alarma social, incitant a la desobediència i repartint llenya a mansalva. O sigui: la CEE al poder.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.