Música, felicitat i llàgrimes

L'última vegada que, aviat farà un any, vaig conversar llargament amb en Miquel Pairolí abans de la seva malaltia va ser a Peralada, després de la representació d'un muntatge de la Tosca que no li va agradar gaire: considerava impertinent i efectista que el malvat cap de policia Scarpia es convertís en un cardenal. Cada any ens trobàvem dues o tres vegades en concerts de festivals d'estiu. En Miquel també era un gran melòman. Dic també perquè, evidentment, era un lector constant i finíssim amb unes fidelitats que, entre molts altres i només com a exemple, el tornaven a Tomasi di Lampedusa, del qual cada any, al juliol o a l'agost, llegia Lighea. Hi dedicava una tarda, sota els aurons, mentre passava la marinada. La cultura mai va separar-lo de la natura, ans al contrari, com apuntava Vicenç Pagès en el seu bell article publicat arran de la mort d'en Miquel. De la lectura anual de Lighea, en Miquel en parla al dietari Octubre, on comenta que aquesta narració de Lampedusa aconsegueix “superar el repte dificilíssim de passar de la realitat a la fantasia i de la fantasia al mite sense fractures, lliscant, abans de retornar finalment a la realitat que al lector li fa la sensació de no haver abandonat mai”. Havent-ho explicat tan bé es planteja, tanmateix, el fet que no és fàcil de definir perquè una obra d'art ens agrada fins a captivar-nos. El cas és que, sense voler atrapar les obres que el captivaven, Octubre és un desplegament de l'experiència estètica (en relació amb la pintura i els colors del cel, la literatura i la llum canviant dels dies, la música i les olors dels camps) que ens la fa sentir com a justificació i enriquiment de la vida.

Quan vaig saber que en Miquel havia mort, però, sobretot vaig pensar en què li agradava la música. Feia dies que rellegia fragments d'Octubre, per sentir-lo a prop mentre estava malalt, però aleshores vaig buscar especialment les pàgines relacionades amb la música. No és difícil trobar-ho. Tot just al començament, en Miquel parla d'un joiós migdia d'un diumenge de novembre en què escoltava a la ràdio un concert de l'OBC en què aquesta interpretava La Creació de Haydn. L'escoltava dret a tocar de la finestra, rere els vidres, quan va veure com, de sobte, un pit-roig es va aturar a l'ampit. Va contemplar una estona l'ocell mentre anava sentint els moviments de La Creació. En deixar constància del moment, en Miquel apunta que podria “mirar de relligar-ho tot, La Creació i aquest pit-roig, establir connexions i correspondències”. Però no ho fa. Pensa que només serviria per satisfer la vanitat de les complaences intel·lectuals. I conclou: “Només això: el matí era esplèndid, sentia una gran interpretació de La Creació i contemplava, a l'ampit de la finestra, un pit-roig jove, vigorós, ple d'energia. Un moment de felicitat, de serenor, de respirar el bo de la vida”. No s'hi pot afegir res. En Miquel va anotar al seu últim dietari publicat moltes altres felicitats musicals. Només un exemple: la seva estima per la música russa, que va definir com a densa, hedonista i sentimental en un article de l'any 1993 al qual va referir-se en un diari privat de la mateixa època. Hi apuntava els noms de Prokòfiev, Rimski-Korsakov, Rakhmaninov, Txaikovski. Quinze anys després, manifestava que, havent-la conegut més, la música russa sempre havia estat un regal: “Un goig de l'hedonisme i dels sentiments. Un bon vi blanc fresc, chardonnay si pot ser; una novel·la de Márai i una simfonia russa –afegint Xostakòvitx a la llista de 1993– han estat alguns dels millors plaers d'aquests anys de vida retirada”. En haver-ho (re)llegit, m'he posat a escoltar unes rareses de Shostakovich (les Jazz Suite i Tahiti Trot) i m'he preguntat quina música havia escollit en Miquel per al seu acte de comiat.

Reprenc aquest article unes hores després de l'acte celebrat al tanatori de Girona. En Miquel va triar Damunt de tu només les flors, una peça apropiada de la “musica callada” de Frederic Mompou, que tant apreciava, i He mirat aquesta terra, el poema d'Espriu cantat pel seu amic Raimon. Per què, però, sobretot he pensat en la relació d'en Miquel amb la música? Potser és perquè em va revenir un seu correu del setembre passat en què em comentava que havia llegit una meva crítica de Brigh Star, però que no havia pogut anar a veure el film de Jane Campion per comprovar si, certament, fa plorar tant com jo suggeria. Espero no ser indiscreta en transcriure un fragment d'un missatge d'una persona tan discreta: “Amb això de les llàgrimes em passa una cosa curiosa. Als últims anys noto que, més que el cinema, m'emociona la música, sobretot el cant, algunes veus concretes, algunes tonades”. A mi també cada cop em passa més, a mesura que els amics se'n van i no els retrobo en els concerts d'estiu.