Juliette és Julie

Intento acordar la meva vida a la necessitat de mantenir-me pràcticament tancada a casa durant tot l'estiu. Coses que passen, feines inajornables. Des de fa uns dies, però, sento la temptació d'una fugida que segurament només serà imaginaria: m'agradaria anar a Avinyó per assistir a la representació de Mademoseille Julie (La senyoreta Júlia) al Gymnasie Aubanel. De fet, hi voldria anar per veure com Juliette Binoche interpreta aquest personatge que Strindberg va concebre com una criatura atrapada pel seu pare (el comte absent en escena i a la vegada omnipresent pel pes del seu domini, simbolitzat amb els guants i les botes) que intenta alliberar-se en una nit de Sant Joan cedint al desig per un criat, un home ambiciós amb el qual establirà una forta lluita i que la manipularà fins dur-la al suïcidi. De la senyoreta Júlia es diu que va ser educada com un home (?) per la seva mare, morta des de fa temps, i per tant per fer realitat allò que vol, però que no sap què vol. O també que sent la pulsió del desig sense saber què desitja. Tant se val, aquesta Júlia és una dona mal estimada i desesperada que acumula molt de sofriment i que s'ha tendit a interpretar com una neuròtica o, de fet, com una histèrica des del moment inicial en què el criat, Joan, diu que “avui està molt boja” i la cuinera, Cristina, li respon que té la regla. Per això, m'agradaria veure Juliette Binoche com a mademoseille Julie. Només de saber de l'estrena de l'espectacle al festival d'Avinyó ho vaig desitjar pel gust de veure en teatre l'actriu que més estimo de la meva generació, una dona que, a través del cinema, m'ha permès observar com el temps passa pel seu rostre i el seu cos. Però ho desitjo encara més després d'haver llegit que, bella, sensual i tràgica, Binoche en fa una interpretació fina, discreta, intel·ligent, però sobretot que amb ella s'han acabat les Julies histèriques. Júlia ha de ser una senyoreta per fer-se més pròxima i viva. No hi podré anar i, de fet, no deuen quedar entrades.