Articles

T'enyoro, Alfons

Em refereixo a Alfons Comín. Va morir un 23 de juliol de 1980. És a dir: fa 31 anys. Si abans havia estat diputat a Madrid, en aquell moment acabava d'obtenir l'escó –que mai no va arribar a ocupar físicament– al Parlament de Catalunya.

Enginyer industrial, pare de família nombrosa, periodista, escriptor i director d'Editorial Laia. Vaig ser al seu costat els darrers quinze anys de la seva vida: a l'Escola Professional del Clot, a l'Editorial Laia, en feines culturals i polítiques paral·leles.

Pocs anys més gran que jo, tots dos exalumnes dels Jesuïtes de Sarrià, ben dissemblants pel que fa a l'aspecte físic i al tarannà, el vaig tenir sempre com el mestre indiscutit, d'una banda, i com el motor que tot ho volia capgirar.

Crític i autocrític, va ser innovador a l'hora de parlar de sindicalisme, de la formació professional, dels processos migratoris (llegiu España del sur o Noticia de Andalucía), de les urgències de la cultura catalana –va posar en marxa Textos filosòfics com a element per renovar el llenguatge del pensament en català– en la lluita contra els catecismes dogmàtics (el catòlic i el comunista), a favor dels dissidents (del comunisme oficial i del catolicisme també oficial), etc.

Va obrir, a més, espais concrets per al diàleg en el si de la societat catalana: el llistat de col·laboradors de la revista Taula de Canvi, ¿té paral·lels ara i aquí? Tant de bo que pogués dir com Horaci: Non omnis moriar.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.